Consulta unilateral

Els cata­lans devem haver estat l'únic poble del món les for­ces par­la­mentàries del qual pac­ten una seqüència de pre­gun­tes sobre la inde­pendència per difi­cul­tar al màxim el vot favo­ra­ble a la inde­pendència. Mal­grat tot, si s'ha arri­bat fins aquí, és a dir, fins al punt que per pri­mer cop la ciu­ta­da­nia sigui con­sul­tada sobre aquest tema, el sobi­ra­nisme ha de fer el pos­si­ble perquè la con­sulta se cele­bri. Tot tenint pre­sent la nul·la pre­dis­po­sició del govern espa­nyol a nego­ciar res que afecti un canvi de marc polític, sem­bla que el més rea­lista, des de la pers­pec­tiva de la Gene­ra­li­tat, con­sis­ti­ria a tre­ba­llar amb la hipòtesi d'orga­nit­zar una votació uni­la­te­ral. De moment, però, el grup par­la­men­tari de CiU ja va votar el novem­bre pas­sat en con­tra d'una moció de la CUP que ins­tava a pro­moure una con­sulta encara que no hi hagués acord amb Espa­nya. D'altra banda, a nou mesos del dia D, no hi ha cap indici d'un tre­ball tècnic des de la con­se­lle­ria de Gover­nació que per­meti asse­gu­rar la capa­ci­tat de ges­ti­o­nar un pro­nun­ci­a­ment popu­lar sobre les pre­gun­tes acor­da­des. El pro­jecte de llei sobre les con­sul­tes no refe­rendàries, l'ins­tru­ment que segons deter­mi­nats sec­tors del sobi­ra­nisme ins­ti­tu­ci­o­nal cal acti­var si l'Estat no auto­ritza el referèndum, con­ti­nua embar­ran­cat al Par­la­ment.

Seria una irres­pon­sa­bi­li­tat i una teme­ri­tat per part de l'esta­ment polític català que trans­cor­rin gai­res set­ma­nes més en la inacció, sobre­tot tenint en compte la sin­gu­la­ri­tat del procés plan­te­jat, de la qual emana una alta com­ple­xi­tat orga­nit­za­tiva, una màxima exigència a l'hora d'arti­cu­lar les garan­ties i les con­di­ci­ons de legi­ti­mi­tat (una cir­cumstància, per cert, ja molt afe­blida a causa de la manca de clare­dat de la pri­mera pre­gunta) i una pre­pa­ració d'un dis­po­si­tiu de segu­re­tat que, davant l'hos­ti­li­tat del govern espa­nyol i la pos­si­bi­li­tat de boi­cot d'alguns ajun­ta­ments gover­nats per par­tits uni­o­nis­tes, per­meti que la con­sulta es rea­litzi sense inci­dents en tot el ter­ri­tori del Prin­ci­pat.

Que els cata­lans puguem votar mal­grat la ferotge opo­sició de l'Estat sem­bla molt difícil però no és impos­si­ble. M'agra­da­ria, en aquest con­text, fer una obser­vació i una reco­ma­nació. L'obser­vació con­sis­teix en el fet que hi ha experiències històriques de referèndums uni­la­te­rals d'inde­pendència cele­brats en con­di­ci­ons molt difícils. Martí Anglada, en el seu lli­bre Qua­tre vies per a la inde­pendència, explica els casos d'Estònia, Letònia i Eslovènia que cal­dria estu­diar per aquells que tin­guin un com­promís amb la con­sulta cata­lana. De fet, en el cas d'Eslovènia, per exem­ple, tot i enfron­tar-se a una amenaça mili­tar (que es va mate­ri­a­lit­zar en l'ano­me­nada “guerra dels deu dies” de juny de 1991) en la cele­bració del referèndum del 23 de desem­bre de 1990 la república seces­si­o­nista dis­po­sava de més faci­li­tats com­pe­ten­ci­als i orga­nit­za­ti­ves que la Cata­lu­nya actual. Els tot just estre­nats pro­ces­sos elec­to­rals eren com­petència pri­mor­dial eslo­vena, les auto­ri­tats del país con­tro­la­ven el cens i fins i tot tenien com­petència en matèria de ciu­ta­da­nia (cosa que va faci­li­tar la deter­mi­nació dels naci­o­nals del nou estat inde­pen­dent). A Cata­lu­nya, com se sap, la Gene­ra­li­tat no dis­posa del cens (que és una atri­bució cen­tra­lit­zada a l'Ins­ti­tuto Naci­o­nal de Estadística) ni tam­poc de sin­di­ca­tura elec­to­ral pròpia.

Final­ment, la meva reco­ma­nació en el supòsit que hi hagi volun­tat per tirar enda­vant una con­sulta uni­la­te­ral sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya és que se sim­pli­fi­qui al màxim al procés tenint en compte les ja comen­ta­des adver­si­tats que s'entra­ves­sen. No és el moment per a expe­ri­ments que difi­cul­tin l'asso­li­ment de llin­dars de par­ti­ci­pació. Jo aban­do­na­ria, doncs, la pre­tensió d'eixam­plar l'elec­to­rat als més grans de 16 anys i als estran­gers (en puri­tat, als no naci­o­nals espa­nyols). Tot i que seria molt propi de la can­di­desa política cata­lana em sem­bla absurd auto­e­xi­gir-nos unes majo­ries i uns requi­sits que no s'han dema­nat enlloc perquè una comu­ni­tat pugui enfi­lar el camí cap a la lli­ber­tat.