Indústria marca Catalunya

Quan l'escrip­tor Men­doza des­criu aquell Ono­fre Bou­vila que baixa del Piri­neu per bus­car for­tuna a Bar­ce­lona, sin­te­titza en forma de para­digma un fet del qual pot­ser no som prou cons­ci­ents: la repo­blació de la Ciu­tat Com­tal amb gent del país que lli­gava un moca­dor de fer far­cells i feia les Amèriques cap a aque­lla ciu­tat dels pro­di­gis.

Alguns serien els pre­ce­dents de l'espe­cu­la­dor, com el pro­ta­go­nista de Men­doza, d'altres van crear indústries. D'exem­ples d'aquests segons, em per­me­tran que n'exposi uns de fami­li­ars, il·lus­tra­dors del feno­men: els meus dos avis, el matern, Sal­va­dor Mas Solà, i el patern, Lluís Can­ta­lo­ze­lla Bor­rell. Fills de Santa Coloma de Far­ners, deci­dei­xen cadas­cun pel seu cos­tat esta­blir-se a Bar­ce­lona, pels vol­tants dels anys vint.

Si bé el pro­ta­go­nista de La ciu­dad de los pro­di­gios s'ubica al vol­tant de l'Expo­sició Uni­ver­sal del 1888, moment d'explosió urbanística i demogràfica d'una Bar­ce­lona tan­cada fins ales­ho­res dins de les mura­lles, el cas de Sal­va­dor Mas Solà i Lluís Can­ta­lo­ze­lla Bor­rell es mou enmig d'aquells esde­ve­ni­ments cab­dals, també, dels anys vint amb la Fira Ofi­cial i Inter­na­ci­o­nal de Mos­tres i l'Expo­sició Inter­na­ci­o­nal del 1929. Lluís Can­ta­lo­ze­lla Bor­rell té dos pro­jec­tes: fer de trans­por­tista d'anar i tor­nar de Santa Coloma a Bar­ce­lona, amb un soci, i ven­dre pro­duc­tes del poble sel­vatà, el pro­ducte de pro­xi­mi­tat, que diríem ara. S'esta­bleix a la Via Laie­tana, on lloga una botiga i el cor­res­po­nent pri­mer pis allà on més tard seria can Vilar­dell. Al cap de cinc o sis anys torna a casa i crea, amb dos socis, Rafael Anglada –el pare de l'actor– i Pere Jofré, la impremta Arts Gràfiques Can­ta­lo­ze­lla, la raó social de la qual és vigent ara mateix i la por­ten els besnéts. Era una de les pri­me­res imprem­tes de les comar­ques i tenia repre­sen­tants de Mataró a Port­bou i de Llo­ret a Olot. Podem dir, doncs, que Lluís Can­ta­lo­ze­lla Bor­rell va ser un cre­a­dor d'indústria. Una indústria del nos­tre estil, mit­jana, que ha arri­bat fins als nos­tres dies.

En Sal­va­dor Mas Solà era el fill petit d'una fus­te­ria. Es va espe­ci­a­lit­zar en ebe­nis­te­ria, de manera que els car­gols de fusta d'alguna casa moder­nista de la ciu­tat sel­va­tana tenen la seva petja. Estal­vi­ant el jor­nal va fer prou bossa per anar a Bar­ce­lona a l'empresa d'uns cone­guts. Al cap de dos anys, va ins­tal·lar la seva empresa a, l' ara, plaça Orwel, on va llo­gar un local molt gran, dar­rere del taller del qual va fer l'habi­ta­cle. Els emmot­llats de fusta de la Mercè són obra d'ell. Amb poc temps, va poder fer-se una casa de moder­nisme popu­lar a la ciu­tat natal.

Aquesta és una petita mos­tra para­digmàtica de com s'ha for­mat el petit empre­sa­riat del nos­tre país, amb gent pro­ce­dent, com tot­hom, dels fadris­terns de les cases de pagès o d'una menes­tra­lia antiga. Amb homes que van esta­blir-se a les ciu­tats que pro­me­tien el Dorado. La història de la gran indústria ja havia escla­tat a finals del XVIII i durant tot el XIX, quan els menes­trals van can­viar el teler de dar­rere la boti­gueta per la màquina de vapor. Aquests dos sec­tors, el petit i mitjà empre­sa­riat –el dels meus avis, el més nombrós i genuí del nos­tre país– i el gran empre­sa­riat, trans­for­mat sovint en empre­ses que expor­ten més enllà de cap fron­tera, for­men la xarxa indus­trial cata­lana autòctona de l'actu­a­li­tat. Al cos­tat seu, s'hi han esta­blert grans mul­ti­na­ci­o­nals d'altres països, gene­ral­ment d'Europa. És impor­tantíssima aquesta indústria inter­na­ci­o­nal, com ho és l'autòctona. Com ho són els nos­tres homes i dones, que no ces­sen de demos­trar-nos que quan la feina falla creen un negoci propi. La capa­ci­tat de crear indústria, els cata­lans l'arros­se­guem amb els nos­tres gens.

Ens en sor­ti­rem.