Les catxes dels tafurs

Un tafur és un juga­dor aven­tat­jat perquè fa tram­pes, perquè és l'amo del joc o per les dues coses. No és des­en­cer­tat, doncs, que en diguem així dels qui, des de qual­se­vol de les for­mes de poder, pro­ven de tenir sota con­trol el joc democràtic a l'Estat espa­nyol. Els grans grups de comu­ni­cació i els seus peri­o­dis­tes i col·labo­ra­dors; la majo­ria dels par­tits polítics que tro­ben en l'anti­ca­ta­la­nisme un esquer per pes­car vots, ban­quers i empre­sa­ris que només volen fron­te­res als para­di­sos fis­cals... Tots ells con­xor­xats i con­xar­xats en interes­sos cre­uats i con­nivències pac­ta­des que aca­ben escla­fant més per­so­nes que no pas en fan de feli­ces.

Sem­pre entos­su­dits a voler-nos fer jugar amb car­tes mar­ca­des par­ti­des que sem­pre per­dem, els tafurs estan inqui­ets perquè ni les seves car­tes, ni les seves regles i tram­pes no els per­me­ten estar segurs de poder-se asse­gu­rar el domini del joc i de la timba. Tant és així que han hagut de recórrer a dos clàssics estra­ta­ge­mes. Un és la catxa: fer veure que tenen uns trum­fos que els asse­gu­ren la victòria i mirar d'espan­tar a qual­se­vol que gosi pen­sar que els pot gua­nyar la mà i la par­tida, escam­pant la brama de les set pla­gues que han de caure sobre els cata­lans. L'altre són els sica­ris: con­vo­car la presència activa de per­so­nat­ges inti­mi­da­dors que facin témer als ago­sa­rats que es pren­dran represàlies sense mira­ments ni dis­cer­ni­ments con­tra els que gosin jugar pel seu compte amb les seves pròpies regles de joc.

I aquí els teniu: el dread team (Rajoy, Mon­toro, Cos­pe­dal, Ruiz Gallardón, Sáenz de San­ta­maría, De Guin­dos, Mora­ti­nos....); la banca que argu­menta per pas­siva (“No pre­ve­iem cap esce­nari dife­rent de l'actual”); el lobby de direc­tius ale­manys que par­len a títol indi­vi­dual i són des­men­tits a títol cor­po­ra­tiu; els cap­da­van­ters de la patro­nal que deuen al Par­tit Popu­lar l'actual i des­a­fo­rat hàbitat labo­ral; i els dia­lo­guis­tes (PSC, UDC) que es posen a l'avant­guarda de pac­tes que per als cata­lans són sinònims de fre i de renúncia i per als espa­nyols, garan­tia de con­tinuïtat. La qüestió és saber si encara queda algú que es deixi impres­si­o­nar.