He marxat a Londres

De teo­ries sobre la cerca de feina, de mane­res d'evi­tar l'atur, suposo que ja les has lle­git totes. De teo­ries sobre com millo­rar el teu currículum, de mane­res d'evi­tar l'anar fent i l'anar tirant, ja en deus estar tip. Però al final cal con­cre­tar. Cal deci­dir-se. És com

tot, men­tre pen­ses no actues, i a vega­des pen­ses massa i actues poc. Si ho vols lli­gar tot per­fec­ta­ment, si no vols que s'escapi cap detall, no aca­bes de fer el pas. Cer­ta­ment, com diu el meu germà, tal vegada és millor que comen­cis pel final i així ja no tens marxa enrere: com­pra els bit­llets.

Com­pra els bit­llets per anar allà on vul­guis i, si pots, marxa una tem­po­rada, va. I diràs que no pots, que no saps com fer-ho, que ja t'agra­da­ria. Molt bé, doncs si vols ja saps que ho vols i només fa falta que com­pris els bit­llets i comen­cis pel final. Sobre­tot si ets jove, si tens menys de 90 anys, ho has de fer, o hi ha alguna causa major que et freni? Pensa que els som­nis cal com­plir-los per somiar coses noves, que somiar sem­pre el mateix s'acaba fent avor­rit.

Depèn de tu si vols mar­xar una tem­po­rada curta o llarga. Depèn de la teva per­cepció, de la teva rea­li­tat, de si mar­xes sol, amb un amic, amb la pare­lla o la família, però crec que has de fer-ho, perquè m'ima­gino que fa temps que ho estàs valo­rant, i si ho con­si­de­res de fa temps és perquè en tens ganes. No dic fer un viatge o un viat­get, com t'agrada dir-ho; dic que mar­xis una tem­po­rada, sí, allò que tens ganes de fer, de car­re­gar la maleta grossa.

Si no tens feina o estàs can­sat de la que tens, pots bus­car-ne una de nova i pot­ser la tro­baràs, mai se sap. Si ja tens feina i t'agrada, pots enri­quir-la conei­xent coses noves, des­co­briràs mati­sos, noves mane­res de fer, veure com tre­ba­lla la com­petència en el nou destí. No ens enga­nyem, el crei­xe­ment local no és que esti­gui sota mínims, és que és ina­pre­ci­a­ble i, per tant, enro­car-se en el propi ter­ri­tori és absurd. És bo, és bàsic, és neces­sari sor­tir, mar­xar una tem­po­rada, així que suposo que men­tre t'aca­bes l'arti­cle ja estàs començant a deci­dir.

Tenim dret a deci­dir, oi? Cadascú sobre el seu destí. Enri­queix-te, enri­quim-nos com a soci­e­tat, i és que com més pre­pa­rats esti­guem cadascú de nosal­tres, més forts serem, més a prop serem de l'excel·lència. No ho veus així? Sem­pre he par­lat de mar­xar una tem­po­rada, no per sem­pre, perquè segu­ra­ment tu i jo ho veiem igual, casa nos­tra és a Cata­lu­nya, i de tor­nar, sem­pre aca­ba­rem tor­nant. Te'n recor­des quan fa uns anys es deia que teníem massa immi­gració? Doncs ara es veu que sobra gent, que hem d'anar a l'exili… Apro­fita-ho, deci­deix el destí i comença a gau­dir de l'experiència, pot­ser vols anar als Estats Units, a Lla­ti­noamèrica, pot­ser a alguna ciu­tat asiàtica o euro­pea. Jo he triat Lon­dres.

Et serè franc, els pri­mers dies són com­pli­cats, que si el tras­llat, el nou habi­tatge, el trans­port diari, que si les ruti­nes més bàsiques, que si algu­nes como­di­tats. La zona de con­fort. Sí, a casa hi estem molt bé i per això costa mar­xar. Però aviat arri­ben les pri­me­res ale­gries, vius el dia a dia amb satis­facció i t'ado­nes que allò de com­prar els bit­llets, de tirar pel dret, era l'única manera de fer-ho rea­li­tat. No et cap­fi­quis en la durada de la teva estada; segu­ra­ment no és això el més relle­vant. Fer el pas i asso­lir-ho és el que mar­carà la diferència.