La nostra guerra gran

Els dia­ris par­len aquests dies de Gav­rilo Prin­cip, l'home que va ful­mi­nar el segle XIX, 14 anys després que hagués aca­bat ofi­ci­al­ment, perquè va cata­pul­tar-nos al segle XX el dia que va dis­pa­rar con­tra un arxi­duc i la seva dona. Com ja saben, això va pas­sar a Sara­jevo el 28 de juny de 1914. I va pro­vo­car una guerra que va durar uns mesos més que no temps de vida que­dava a Prin­cip. Feia 14 anys i mig que el segle XIX hau­ria d'haver mort: quasi els matei­xos que ara fa que ha mort el segle XX, mal­grat que, de moment, molts con­tem­po­ra­nis no ens aca­bem de creure que hàgim can­viat ni tan sols de dècada. Pot­ser aquesta crisi que patim avui sigui d'aquí a pocs anys el macro­pont que indi­carà als his­to­ri­a­dors del futur el pas col·lec­tiu del ramat humà del segle XX al segle que pot­ser sí que sigui veri­tat que comença aquests dies. ¿Els sem­bla que estan tan tras­bal­sats com van estar els nos­tres besa­vis cent anys enrere, quan van pas­sar per la Pri­mera Gran Guerra? Durant aquests quasi 14 anys i mig, arreu hi ha hagut cen­te­nars de Gav­rilo Prin­cips de ter­cera o quarta gene­ració dis­po­sats a fer el que sigui per can­viar de segle i, si pot ser, de mil·lenni. N'hi ha hagut a l'Àfrica, a l'Ori­ent Mitjà, al País Basc i a altres llocs més remots. També entre nosal­tres alguns Gav­rilo Prin­cips de quarta gene­ració han dis­pa­rat, han mort i han posat o encara estan dis­po­sats a posar bom­bes. Però, en gene­ral, als llocs més civi­lit­zats, els trets són més silen­ci­o­sos i, sobre­tot, més sub­tils. Tenen la forma d'una pujada des­pro­por­ci­o­nada dels interes­sos ban­ca­ris, d'un aug­ment exa­ge­rat dels impos­tos amb què ens extor­quei­xen, d'unes noves con­di­ci­ons labo­rals que ens retor­nen al temps de l'escla­vi­tud, d'un tan­ca­ment en rodó a qual­se­vol canvi que vin­gui de baix, per més democràtic que sigui, un tan­ca­ment que sege­llen amb la cola més rància del seu congrés, de les cons­ti­tu­ci­ons amb els seus tri­bu­nals o amb la veu de pallas­sos car­re­gats d'amos com ara aquell por­tuguès que es diu Durao Bar­roso. Con­tra aques­tes i mol­tes altres armes amb què ens ata­quen, la gent com vostès o jo sem­pre hem opo­sat una resistència admi­ra­ble. Pot­ser el segle que tot just ara comença serà el nos­tre segle, un segle en què un càrrec públic no estarà mai més ocu­pat per algú dis­po­sat a posar-se al ser­vei d'allà on hi ha més diners o vots, sinó de la fra­ter­ni­tat, de la lli­ber­tat i de la igual­tat, de totes aque­lles coses que ja es deien en un segle que era abans del XIX, del XX o del XXI i que con­ti­nua essent també el nos­tre.