Dubtes i certeses

De con­tra­ris a la inde­pendència de Cata­lu­nya n'hi ha de dues cate­go­ries: els que s'hi opo­sen for­mal­ment (que són els menys pre­o­cu­pants perquè van de cara i perquè els seus argu­ments són tan febles com vis­ce­rals) i els que sota una pàtina de bona fe i de pater­na­lisme ens asse­gu­ren que el nos­tre objec­tiu és vàlid, però que les difi­cul­tats seran tan enor­mes que no val la pena fer un pas enda­vant que serà poc menys que un salt a l'abisme: l'eco­no­mia entrarà en fallida, ens expul­sa­ran de tots els clubs, orga­nis­mes i asso­ci­a­ci­ons, no tin­drem moneda i les famílies es tren­ca­ran dramàtica­ment.

Aquesta segona cate­go­ria d'uni­o­nis­tes són els que ens fan dub­tar, i hom no pot negar la vali­desa dels seus argu­ments. No hi ha dubte que la inde­pendència és un camí ple de dub­tes i incer­te­ses, que no serà un camí de roses i que hau­rem de llui­tar con­tra molts entre­bancs per sor­tir-nos-en.

Si el que volem són cer­te­ses, doncs, el que hem de fer és que­dar-nos com estem i evi­tar aven­tu­res. Ales­ho­res tin­drem al davant un camí de cer­te­ses abso­lu­tes: un auto­go­vern bui­dat de con­tin­gut en què fins i tot els proveïdors han de cobrar de l'estat cen­tral, una pre­e­minència de la llen­gua cas­te­llana esta­blerta per via legal i con­fir­mada per via judi­cial, una uni­tat de mer­cat que des­truirà el comerç local català, i un llarg etcètera. Són els únics dos camins: el de la con­sulta i el de l'assi­mi­lació defi­ni­tiva. És clar que també hi ha qui ens vol fer creure que encara hi ha un altre camí, una ter­cera via. Per a tots aquests il·lusos, el Congrés dels Dipu­tats de Madrid ha dei­xat clar amb més d'un 85 per cent dels escons que no hi ha res a nego­ciar, excepte la nos­tra ren­dició incon­di­ci­o­nal.