opinió
L'essència del PCiT (2)
No calgué ser profeta com el meu homònim bíblic David per predir que l'article de diumenge passat en aquest diari provocaria un interessant i benvingut moviment. Ben informat, doncs, un tercer article recollirà present i futur desitjable del PCiT (Parc Científic i Tecnològic) de la UdG.
La situació angoixosa de l'economia també afecta el Parc. Bona part de les indústries gironines, els seus socis naturals, lluiten per la supervivència. La Generalitat ha retallat les assignacions destinades a recerca i els tradicionals esperit i imaginació catalans lluiten cercant solucions. He de dir que, observant els actors, és evident: el Parc neda tot ell en un llac d'il·lusió. L'entusiasme que trasllueixen les converses amb els directius no enganya: és vertader i encomanadís. El contacte amb l'esperit de treball, de perfecció i de superació fa que fites científiques deixades en via morta siguin recuperades per estudiants i professors lluitadors, retornades al laboratori i despertades del son de l'oblit. El Parc ha començat a difondre novetats i recollir prestigi. Els inicis, tot i la incòmoda situació econòmica, d'atribucions incertes, de dependència no acabada de definir, que ho trasbalsen tot, han estat entre molt bons i excel·lents. Superats costums i inèrcies, el Parc ha estat dotat d'un selectíssim equip humà de direcció, de gerència, d'administració, de recerca, docent i promotor. S'ha proveït els ben dotats planters de la UdG, la Politècnica, els patronats i també d'exteriors. Resten laboratoris, tallers, aules i cervells esperant oportunitats i decisions que no es poden precipitar. Si s'ha fet bé –molt bé– l'arrencada, la consolidació ha de ser una fita.
Ara tocaria fer història escollint dades i persones. Dimarts passat, Josep Arnau, amb motiu d'adjudicar-li la medalla de la UdG, amb una autèntica demostració de memòria i locució, ironia i humor, relatà la de la Politècnica i el patronat, amb una riquesa de dades i anècdotes inversemblant. La del Parc és intensa però curta. El fet de no quedar lloc a la columna em salva: ho faré diumenge vinent. He de proclamar, però, que l'autèntic, històric i visionari promotor d'aquesta realitat, orgull de Girona, va ser aquell industrial gironí que repetia una i altra vegada als anys cinquanta i seixanta: “Girona, per desenvolupar-se industrialment i tècnicament com cal té manca d'encarregats!”, titulació dels tècnics de la seva creació, proveïdors durant dècades dels llocs d'encarregat de tallers i indústries de Girona i comarques. Manel Sarasa, de Construccions Mecàniques Sarasa, fundades l'any 1923, i president de la Cambra de Comerç als anys seixanta, ho difongué fins convertir-ho en realitat: de part difícil, el 1974 nasqué la jove Politècnica i el 2007 –oh, prodigi!–, un germà ja gran, el Parc. L'etèria presència d'aquell visionari, flota impalpable en l'ambient dels dos centres modèlics de la Universitat de Girona, la nostra.
