Suárez polièdric

Que la política és l'art de l'interès i de la curta volada és una veri­tat sabuda. Per això no és gens estrany que les inter­pre­ta­ci­ons sobre la trans­cendència d'Adolfo Suárez hagin estat com han estat. Per a Mari­ano Rajoy, per exem­ple, el màxim valor del seu ante­ces­sor és “la soli­da­ri­tat”; per a Alfredo Pérez Rubal­caba, “la lli­ber­tat”; per al rei Joan Car­les, “la cama­ra­de­ria”, i per a Artur Mas, “l'audàcia”. Suárez va ser, en efecte i segons el moment, un soli­dari, un defen­sor de les lli­ber­tats, un cama­rada o un audaç. També va ser altres coses que el moment actual no reco­mana des­ta­car. Però, sigui com sigui, en el moment de l'ele­gia cadascú, com a Beni­par­rell o a Saba­dell, va a la d'ell. Més ver­go­nya cau­sen aquells que van con­tri­buir al dramàtic final de la UCD i ara s'aven­ten les mos­ques. El rei, en el moment de la mort per liqui­dació del par­tit i el líder que havien pro­pi­ciat la Tran­sició, no va fer un gran paper. El PSOE va lin­xar-lo i es va afa­nyar a reco­llir-ne els bocins. Només per fer una mica de memòria necessària cal­dria recor­dar les ama­bles parau­les que li van dedi­car Alfonso Guerra i Felipe González. I, ja posats a recu­pe­rar la història sense ver­si­ons interes­sa­des, con­vin­dria saber també els motius con­crets de la dimissió. Pel que intuïm, perquè no hi ha hagut manera d'acla­rir del tot l'epi­sodi, Suárez va estri­par la bara­lla per diluir un colp d'estat que al final va aca­bar fent-se efec­tiu. Quin paper van tenir alguns dels que ara en fan hagi­o­gra­fia en aquell intent?