Manos Limpias

Com que l'estra­nya con­fra­ria que es refu­gia en la pre­tensió impos­si­ble de tenir les mans netes s'ha que­re­llat obs­ti­na­da­ment con­tra jut­ges, polítics i mem­bres de la família reial, hi ha una estúpida i pre­tesa esquerra anti­sis­tema que els ha rigut les gràcies en algun moment. Com es poden riure les tom­ba­re­lles a un para­sin­di­cat encas­tat dins el poder judi­cial i amb sim­pa­ties poc ama­ga­des per tot el que sigui reacció és un mis­teri difícil d'enten­dre.

Quan Franco va anun­ciar, el 1968, que reco­nei­xia la inde­pendència de la Gui­nea espa­nyola fins aquell moment, un advo­cat més bèstia encara que ell el va denun­ciar davant els tri­bu­nals pel que con­si­de­rava una traïció a la uni­tat de la pàtria. N'hi havia que eren més fran­quis­tes que el mateix Franco. A cap demòcrata amb dos dits de front se li va acu­dir en aquell moment agrair el gest al denun­ci­ant. Es fa molt com­pli­cat enten­dre les com­pli­ci­tats amb Manos Lim­pias en ter­ri­tori pre­sump­ta­ment pro­gres­sista. Amb la divisa de la lluita con­tra la cor­rupció, durant molt de temps aquest col·lec­tiu es va defi­nir per per­se­guir el naci­o­na­lisme basc. Sepa­ra­tisme, en deien ells. Ara cen­tren esforços i recur­sos a com­ba­tre judi­ci­al­ment el sobi­ra­nisme català. S'han que­re­llat con­tra el pre­si­dent Artur Mas i apun­ten a l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana.

No calien aques­tes noves pro­e­ses per defi­nir-los; però, en tot cas, a par­tir d'ara qual­se­vol per­sona sen­sata hau­ria de mirar aquests senyors, habi­tu­al­ment anònims, amb una des­con­fiança extrema. Tan extrema com ells.