Una Creu que fa justícia

La Creu de Sant Jordi que atorga la Gene­ra­li­tat és el reco­nei­xe­ment a la tra­jectòria d'una per­sona o una enti­tat que ha des­ta­cat pel seu acti­visme cívic i cul­tu­ral. En el cas de les per­so­nes físiques també es diu, amb mor­da­ci­tat, que ser­veix perquè a l'hora defi­ni­tiva se'ls recordi per l'esquela que es publica als dia­ris. El Casino Lla­gos­te­renc, una enti­tat cons­tituïda en els anys de la gran embran­zida del movi­ment asso­ci­a­tiu català i ens els pri­mers temps d'expansió de l'ales­ho­res potent indústria suro­ta­pera, acaba de ser dis­tin­gida amb aquest guardó, en un d'aquells ges­tos de l'admi­nis­tració que fan justícia amb una enti­tat que ha sobre­vis­cut a cri­sis, guer­res i enfron­ta­ments interns que han deri­vat en altres cen­tres com­pe­ti­dors que el temps ha engo­lit. Gràcies a les inves­ti­ga­ci­ons del seu penúltim pre­si­dent, Juli Sch­mid, s'ha sabut que es va crear el 1856. Tot i això, l'actual edi­fici que pre­si­deix la plaça Cata­lu­nya es va començar a cons­truir el 1891, però no va ser fins a la reforma del 1929, impul­sada per il·lus­tres casi­nis­tes com Fran­cesc Fali­vene i Sebastià Gis­pert –dos grans huma­nis­tes que vam tenir el goig de conèixer–, que va sor­gir el pro­jecte arqui­tectònic que beu dels postu­lats del Nou­cen­tisme de l'arqui­tecte gironí Josep Esteve, que li va donar la forma actual, amb el saló cafè ocu­pant la nau cen­tral i els espais de l'actual tea­tre –abans cinema– a l'esquerra i l'antiga sala de ball a la dreta. El més impor­tant és que, no obs­tant el temps trans­cor­re­gut, el Casino con­ti­nua estant en mans dels seus socis, uns 350 en l'actu­a­li­tat, i la junta que pre­si­deix Edu­ard Galo­bar­des manté les acti­vi­tats cul­tu­rals i recre­a­ti­ves, com ara el curs de música, que reu­neix més d'un cen­te­nar d'alum­nes, o el de dansa, amb 24 ins­crits. Als seus locals, sem­pre hi han tin­gut seu altres enti­tats, com ara Lla­gos­tera TV, i també s'hi impar­tei­xen alguns cur­sets d'orga­nit­zació muni­ci­pal. Durant molts anys, el Casino era l'autèntic motor de la vida social i cul­tu­ral, amb el cafè que s'omplia amb par­ti­des de car­tes, de dòmino o d'escacs, amb les dobles fun­ci­ons de cinema dels caps de set­mana i amb el saló de ball que va aca­bar recon­ver­tit en dis­co­teca. Encara avui, el Casino és aquell indret on tots els lla­gos­te­rencs por­tem les nos­tres visi­tes i un punt de tro­bada indis­pen­sa­ble, ara també dels nous con­vi­la­tans, que com­par­tei­xen cafè i tertúlia, al magnífic saló.