Cerdà en estat pur

Antoni Cay­rol (Salla­gosa, 4-11-1920/ Per­pinyà, 11-9-2011) va deci­dir lli­gar el seu nom a la seva terra, i va asso­ciar tota la seva pro­ducció literària a Jordi Pere Cerdà. Pas­sats dos anys del seu traspàs, amb colofó de desem­bre de 2013, s'acaba d'edi­tar la seva Poe­sia Com­pleta (Ed. Viena, 2013). Ha tin­gut cura de l'edició Marie Grau i hi fa un pròleg Àlex Susanna. Seduït de fa temps per les seves Con­ta­lles de Cer­da­nya (1959), havia anat seguint, poc o molt, les seves pro­ses de caire biogràfic i memo­rialístic (1988, i Fines­trals d'un cap­ves­pre, 2009), o de novel·la (Pas­sos estrets per ter­res altes, 1998). I només havia tin­gut ocasió de manera esporàdica d'acos­tar-me a la seva obra poètica amb alguna de les edi­ci­ons bilingües recents. Però mai no he arri­bat a tenir l'Obra poètica que, el 1966, va edi­tar Pere Ver­da­guer, i se'm va esca­par de les mans i mai més no vaig recu­pe­rar l'Obra com­pleta que li va edi­tar Columna el 1988. L'he estat bus­cant sovint en lli­bre­ries de segona mà, però aquest era un lli­bre novíssim del tot exhau­rit i intro­ba­ble, pot­ser fins i tot sal­dat a dar­rera hora en els ava­tars del món edi­to­rial català. Vivia resig­nat a tirar de lli­bres i edi­ci­ons indi­vi­du­als, sem­pre amb una visió par­cial i molt incom­pleta. Final­ment, però, tenim aquesta edició dis­po­ni­ble i feliçment edi­tada. Marie Grau explica clara­ment l'abast de l'edició: “La Poe­sia Com­pleta que pre­sen­tem avui no reu­neix –com tam­poc no ho feien les pre­ce­dents– la tota­li­tat de la seva pro­ducció. Com­pleta ho és en el sen­tit de plena i aca­bada.” Àlex Susanna insis­teix en aquesta qüestió i ens recorda que “estem davant d'una obra regida per un afany tota­lit­za­dor, i que en con­seqüència se'ns lliura com un tot les parts del qual estan d'allò més tra­va­des i cohe­si­o­na­des”.

Anem, ara, al món Cerdà. Però abans hem de recor­dar que la majo­ria de la gent, quan par­lem de la Cer­da­nya, en par­lem amb ulls de fora, amb una mirada emba­da­lida però, pot­ser, ine­vi­ta­ble­ment dis­tant. És igual que faci un any, o deu, o un segle, que els cata­lans anem a la Cer­da­nya. Podem anar-hi a fer “excur­si­ons científiques”, amb fina­li­tats artísti­ques, filològiques o mera­ment geogràfiques, podem bus­car-hi ombra i refugi tot fugint dels
moments més xar­do­ro­sos de l'agost,
podem acos­tar-nos-hi seduïts i encan­tats per la neu que llisca suau sota els peus dels esquia­dors. Hi ha un món més ances­tral i pro­fund, d'arrels atàviques, d'estruc­tu­res agràries i rama­de­res, de lli­gams fami­li­ars
i de pro­pi­e­tat. Hi ha una Cer­da­nya pro­funda mar­cada pel fred i l'aïlla­ment secu­lar i les difi­cul­tats d'accés. Les revo­lu­ci­ons del fer­ro­car­ril, pri­mer, i del túnel, dels túnels hauríem de dir, són rela­ti­va­ment recents i només fa algu­nes dècades que han adqui­rit un paper secun­dari els altres
acces­sos per colls i colla­des. El turisme mas­siu és de fa qua­tre dies i la moda de les ple­tes imita, bar­ro­e­ra­ment, però no igua­larà mai les cons­truc­ci­ons potents dels grans casals. Hi ha, també, un país de fron­tera. De múlti­ples fron­te­res, amb fil­tres més o menys severs segons els temps i els règims polítics domi­nants a Espa­nya i a Europa. Hi ha, és clar, la ferida, les rat­lles que sepa­ren. Sort que els sen­tits, prin­ci­pal­ment la vista, no per­ce­ben les rat­lles ima­ginàries que ho volen sepa­rar tot i no sepa­ren res.

Això i més és l'uni­vers poètic de Jordi Pere Cerdà. S'hi ha d'haver nas­cut i s'hi ha d'haver vis­cut per cop­sar tota la força, tota la inten­si­tat, la pro­fun­di­tat, la duresa i la cru­esa, la deli­ca­desa i la sen­si­bi­li­tat d'aquests poe­mes. Els ocells, els arbres, la terra, la gent, els tre­ba­lla­dors, els com­ba­tents, els resis­tents, la memòria recent i la memòria remota. Ara pot­ser, tímida­ment, podré enten­dre millor els topants de la Cer­da­nya i posaré con­torns, per­fils d'huma­ni­tat secu­lar a la den­si­tat acu­mu­lada en els prats i les fei­xes.

Segur que Àlex Susanna em per­metrà que li man­llevi un paràgraf per con­cloure i expli­car-ho millor: “Forma així aquesta obra tot un món: el món Cerdà. Espaiós, obert i tan­cat, llu­minós i alhora ombrívol, dolç i feréstec, aspre i suau, vio­lent i serè, ter­re­nal i còsmic, sem­pre igual i dife­rent a si mateix, i tan local com uni­ver­sal en els seus propòsits.”