La temptació del fracàs

De tots els sopars de duro que ens venen, un dels que fa més ràbia és el mite de l'empre­ne­dor tri­om­fant. Des de totes les tro­nes ens repe­tei­xen que cal rein­ven­tar-se, que una crisi també és una opor­tu­ni­tat, que només neces­si­tem una idea, auto­es­tima i per­se­ve­rança, i que no s'ha escrit mai res sobre covards. Aquests dies, men­tre tan­tes empre­ses tenen vedat l'accés al crèdit, hem vist un anunci d'una enti­tat finan­cera que con­tri­bu­eix a refer­mar aquest clixé. L'espot repre­senta una apa­rent con­versa dis­tesa entre uns quants empre­sa­ris d'èxit i una peri­o­dista, també d'èxit, és clar. De la con­versa, se'n desprèn que si algú creu fer­ma­ment en un pro­jecte els ris­cos i els pro­ble­mes seran una minúcia i els àngels de la guarda (l'expressió és lite­ral) se li apa­rei­xe­ran pel camí. I si això ens fallés, encara ens que­da­ria l'èpica del fracàs que es resu­meix en la següent con­si­de­ració: l'empre­sari ven­ce­dor té la sort d'haver fet rea­li­tat el seu pro­jecte, però l'empre­sari que fra­cassa té la sort supe­rior d'apren­dre, i aprèn tant que, en el fons, el fracàs cons­ti­tu­eix un pas més del camí ine­xo­ra­ble a la victòria final.

Tot això està molt bé, és molt bonic, però ara mateix la rea­li­tat diu que la majo­ria de per­so­nes que creen nego­cis no són empre­ne­dors amb el desig de tirar enda­vant cap pro­jecte que sen­tin com una neces­si­tat vital sinó per­so­nes que han per­dut el salari, no acon­se­guei­xen feina per compte de ter­cers i tro­ben en l'auto­o­cu­pació una fugida enda­vant. Les estadísti­ques recents reve­len que prop de dues ter­ce­res parts de les noves empre­ses no superen els 24 mesos d'acti­vi­tat i que al cap de qua­tre anys la gran majo­ria han tan­cat. En una eco­no­mia sana es fa autònom qui té un pro­jecte i ambició, en una eco­no­mia malalta també es fa autònom sense cap ganes qui ja no té alter­na­tiva. Segur que el món neces­sita empre­ne­dors, i segur que tenen molt de mèrit (no cal que els el tre­guin escam­pant la idea que el tri­omf és a l'abast de tot­hom i només depèn de la per­se­ve­rança). Tri­vi­a­lit­zar el talent, la cre­a­ti­vi­tat, l'enginy, la capa­ci­tat de gestió i el valor de les idees trans­for­ma­do­res posant-les a l'abast de tot­hom és d'acu­dit. No tot­hom està cri­dat a ser un empre­ne­dor: ni és pos­si­ble ni és neces­sari. O sigui que menys­va­lo­ren el talent d'un pocs i creen mala consciència en la majo­ria cor­rent perquè pri­mer va esti­rar més el braç que la màniga i ara no sap con­ver­tir les ame­na­ces en opor­tu­ni­tats. Saben què els dic? Que es rein­ven­tin ells.