En venda

La malta és un suc­ce­dani del cafè que va tenir molt de pre­di­ca­ment durant la misèria de la post­guerra. Malta és un suc­ce­dani de país que està explo­rant noves mane­res de sor­tir de la crisi apli­cant la política del mínim esforç. Res de refor­mes estruc­tu­rals ni reta­lla­des de ser­veis ni puges d'impos­tos, el que el govern actual (soci­a­lista) ha ideat per obte­nir ingres­sos suple­men­ta­ris és posar preu a la naci­o­na­li­tat i con­ce­dir-la a qui pugui pagar-la. No està a l'abast de qual­se­vol aspi­rant: segons Le Figaro de dis­sabte pas­sat, es tracta d'esquit­xar 1,15 mili­ons d'euros, mig milió dels quals en forma d'inversió immo­biliària. I no cal resi­dir-hi sem­pre, sem­bla que amb la mei­tat de l'any n'hi haurà prou; però un cop els nous mal­te­sos tin­guin el pas­sa­port, pas­seu-los a bus­car. Per aca­bar-ho d'ado­bar és una empresa pri­vada, Hen­ley & Part­ners, la que s'encar­rega dels tràmits. Es cal­cula que Malta obtindrà 1,35 mili­ards de dòlars en cinc anys. Si algú no estava segur d'abs­te­nir-se de votar en les pròximes elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu, o de votar la llista més euro­escèptica que s'hi pre­senti, que pari atenció en la picar­dia mal­tesa. Perquè els no euro­peus que per aquest pro­ce­di­ment esde­vin­dran mal­te­sos, seran automàtica­ment també ciu­ta­dans euro­peus, amb tots els drets, els avan­tat­ges i la lli­ber­tat de cir­cu­lació que això com­porta. Què pot entrar per aquesta porta de luxe oberta? El límit és la ima­gi­nació. Ningú no serà tan ingenu per pen­sar que només rics jubi­lats interes­sats en la dieta medi­terrània i el clima càlid res­pon­dran a l'oferta. Què en pen­sa­rien els pares fun­da­dors de l'euro­pe­isme? Com ara Jean Mon­net, que deia: “Res no per­dura sense les ins­ti­tu­ci­ons”, que “quan estan ben cons­truïdes poden acu­mu­lar i trans­me­tre la savi­esa de gene­ra­ci­ons suc­ces­si­ves.” Les de la UE sem­blen obse­di­des a con­ti­nuar enda­vant costi el que costi, però són inca­pa­ces d'atu­rar-se a pen­sar quan­tes coses s'estan fent mala­ment. No fa tant de temps que sem­blava que ser euro­peu esde­vin­dria una cosa impor­tant en el món, però comença a ser un fart de riure.