Victòria

Una de les victòries que els usu­a­ris de les xar­xes soci­als es poden apun­tar al seu mar­ca­dor és haver acon­se­guit fer anar de cor­coll els gover­nants. Democràcies i dic­ta­du­res, des d'Occi­dent fins a Ori­ent, tot­hom té en el punt de mira el Twit­ter i el You­tube, aquests canals d'expressió capaços d'enfu­riar els manai­res i de des­per­tar el petit cen­sor que qual­se­vol minis­tre de l'Inte­rior té a din­tre seu. Men­tre a Espa­nya es pro­po­sen per­se­guir les supo­sa­des inci­ta­ci­ons a l'odi escam­pa­des per inter­net, a l'Iran han deci­dit tot el con­trari, per­se­guir l'ale­gria. Sis joves, tres homes i tres dones, han estat detin­guts a Tehe­ran per haver gra­vat un vide­o­clip de la cançó Happy en el qual expan­dei­xen la seva feli­ci­tat ballant i rient. El seu pecat: que elles no es poses­sin el vel. El cap de la poli­cia, Hos­sein Saje­di­nia, ha qua­li­fi­cat les imat­ges de des­a­gra­da­bles i ha obli­gat els joves dan­sai­res a dema­nar perdó. Per­se­guir l'odi i per­se­guir l'ale­gria són deu­res força com­pli­cats perquè amb­dues coses for­men part de la con­dició humana. Pel que fa a l'odi, a més, si de veri­tat es vol era­di­car, no són només les seves mani­fes­ta­ci­ons el que cal afron­tar, sinó les seves cau­ses. Però per això, és clar, fa falta volun­tat de trans­for­mar de debò les injustícies soci­als, els exces­sos poli­ci­als, els defec­tes de la justícia... i una llarga llista que sem­pre acaba avor­rint els qui manen. Els exa­brup­tes d'inter­net els irri­ten –i encara de manera selec­tiva– perquè són el mirall del seu fracàs, el símptoma d'una soci­e­tat insa­tis­feta que pot­ser s'equi­voca en les for­mes però que està car­re­gada de raons per quei­xar-se. En rea­li­tat, per­se­guir inter­net és per­dre el temps. Són molt més pre­o­cu­pants les acti­tuds ofen­si­ves come­ses de manera pre­sen­cial. Les altres, les vir­tu­als, tots sabem que són exa­ge­ra­ci­ons fat­xen­des dis­pa­ra­des amb esco­peta de canya, sim­ples bor­rat­xe­res tipogràfiques.