Ressaca futbolística

Aquests dar­rers dies hi ha hagut tants esde­ve­ni­ments fut­bolístics que no em sé estar de fer-me'n ressò, sobre­tot per con­fes­sar el des­encís amb què els culers hem dit adéu a la lliga. Mireu que el destí ha estat benèvol amb el Barça: der­ro­tes impre­vi­si­bles dels altres equips, gols en pròpia porta dels con­trin­cants, lesi­ons dels prin­ci­pals cracs dels adver­sa­ris, la lliga posada en safata, un diu­menge sí i l'altre també, a l'abast dels nois del Tata Mar­tino. I els blau­grana, res de res. Molt de toc de pilota, molt de reme­nar-la, però, a l'hora de la veri­tat, inca­pa­ci­tat total. El joc dels bar­ce­lo­nis­tes m'ha recor­dat un acu­dit verd que cir­cu­lava fa anys i que trac­taré d'expli­car amb la major elegància pos­si­ble. Hi havia una pare­lla aca­bada de casar que pre­te­nia con­su­mar el matri­moni. Ella era molt fogosa i es delia per arri­bar al desen­llaç final men­tre que ell no tenia cap pressa i a cada efusió amo­rosa dedi­cava la major part del temps a entu­si­as­tes des­crip­ci­ons ana­to­mi­co­ge­ogràfiques. “Ai, quin parell de mun­ta­nye­tes que veig! Ai, quina ermita que hi des­co­breixo a la punta...!” I al dia següent: “Quina vall més for­mosa... Quin con­gost més recòndit que s'ende­vina...!” Així, cada dia, fins que, per enèsima vegada, el xicot va ini­ciar l'elu­cu­bració: “Ai, quin bos­quet més aco­lli­dor que trobo!” La noia, can­sada d'espe­rar, va sal­tar imme­di­a­ta­ment: “Doncs, noi, en aquest bos­quet, o hi plan­tes un bon pi de seguida o em venc la par­cel·la!” El Barça, aquesta tem­po­rada, ha fet igual. Molt de tocar la pilota, molt de pas­sar-la d'aquí d'allà, però sense recor­dar que, en fut­bol, el que compta és les vega­des que la pilota entra entre els tres pals. I tots els altres equips ja ens han pres la mida i ens hem que­dat sense cap èxit.

La remu­ne­ració dels cracs, però, sí que con­ti­nua amb èxit. En l'empresa pri­vada es millora el sou, nor­mal­ment, quan la pro­duc­ti­vi­tat del tre­ba­lla­dor se'n fa cre­di­tora. En el fut­bol es veu que no és així. Al senyor Messi, per exem­ple, després d'uns mesos en què s'ha dedi­cat sobre­tot a mirar el vent d'on venia, li reto­quen la fitxa. Si fins ara cobrava la mòdica quan­ti­tat de tretze mili­ons d'euros anu­als, ara li apu­gen fins a vint mili­ons nets per tem­po­rada, amb una sèrie de ser­rells (drets d'imatge, incen­tius, etc.). I així, per anar tirant de beta fins al 2018. Hi haurà, algun dia, algun orga­nisme inter­na­ci­o­nal seriós que posi fi a aques­tes injustícies soci­als i que situï els sous dels espor­tis­tes d'elit a un nivell rao­na­ble que no sigui un insult per als altres mor­tals?