D'ous i de gallines

A Cuba diuen que les gua­guas i els came­llos –tal com ano­me­nen els auto­bu­sos segons el tipus– sem­blen la pel·lícula del dis­sabte: plens de crims, sexe i violència. “No tin­guis por que passi aquí –em deia ahir el meu millor amic–, i no pas perquè el nos­tre tem­pe­ra­ment sigui més retret que el cari­beny o que les reta­lla­des no hagin fet encara tant de mal com mig segle de cas­trisme, sinó perquè, a Girona, quan neces­si­tes un autobús és pro­ba­ble que no el tro­bis.” Vaig pen­sar que exa­ge­rava. “Ara mateix –em deia- és més fàcil anar a dinar a Lon­dres o París i tor­nar a sopar a casa que no pas fer un tra­jecte interurbà de deu o vint quilòmetres.” Es veu que fa dos diu­men­ges l'excés de con­fiança va fer tor­nar l'home a casa seva, a Cassà de la Selva, en taxi. Conei­xe­dor dels hora­ris fei­ners dels auto­bu­sos, no va tenir en compte que els caps de set­mana vari­a­ven. Ans al con­trari, va pen­sar que, coin­ci­dint amb Girona, Temps de Flors, amb els car­rers botits de gent, cues als res­tau­rants i el Barri Vell flo­rit, qual­se­vol vari­ació havia de sig­ni­fi­car més ser­veis. A un quart de nou del ves­pre (hora del penúltim autobús fei­ner) va deci­dir d'espe­rar l'últim, a un quart de deu. “Ja és prou curiós que, després de man­te­nir una freqüència de trenta minuts tot el dia, a l'hora de tor­nar a casa, entre el penúltim i l'últim autobús hi ha un salt d'una hora –em deia l'amic, com­pun­git–, però és que diu­menge vaig que­dar amb un pam de nas perquè el penúltim va ser l'últim.” Li vaig recri­mi­nar que no con­sultés els hora­ris. “Home, si Renfe té 14 trens Avant dia­ris que enlla­cen Girona i Bar­ce­lona en 37 minuts i encara en feia vuit d'espe­ci­als per Temps de Flors, com podia ima­gi­nar que jo no tin­dria autobús? Que no ens reco­ma­nen que viat­gem en trans­port públic, sobre­tot en dies com aquests? Accepto que l'autobús neces­siti mitja hora per fer 14 quilòmetres, però que sigui més fàcil anar a Girona des de Bar­ce­lona! És que ni amb els hora­ris dia­ris una per­sona pot anar al cine o al tea­tre a Girona amb trans­port públic, no ho veus?” “Però Temps de Flors ja ha pas­sat, és un cop l'any...” “No hi fa res, un altre dia serà una altra cosa.” No hi vaig insis­tir perquè aquest meu amic s'ho pren tot a la valenta i vaig con­si­de­rar la pos­si­bi­li­tat que les auto­ri­tats del trans­port ja sàpiguen que els ser­veis que reclama no tin­drien prou demanda. Gai­rebé diria que em va ende­vi­nar el pen­sa­ment perquè, de cop, em va mirar als ulls i em va dir: “Sí, sí, però què va ser pri­mer, l'ou o la gallina?”