Renovar-se o morir, diuen

Quan l'his­to­ri­a­dor Niall Fer­gu­son escri­via fa uns anys sobre els motors de canvi en la història, n'esmen­tava un d'interes­sant. Tex­tu­al­ment: la tendència de, fins i tot, els bons sis­te­mes polítics a dege­ne­rar. No ens espe­rem gaire velo­ci­tat en els can­vis, afe­gia, són de recor­re­gut llarg. Anys més tard, uns quants exem­ples sem­bla­rien encai­xar amb aquesta tendència de les ins­ti­tu­ci­ons a entrar en crisi: la paràlisi ins­ti­tu­ci­o­nal als EUA amb els cops de bastó entre repu­bli­cans i demòcra­tes. L'apro­pi­ació per part dels estats i, par­ti­cu­lar­ment dels estats cre­di­tors, del pro­jecte euro­peu. I, és clar, la crisi ins­ti­tu­ci­o­nal, alhora fis­cal, ter­ri­to­rial i social, de l'Estat espa­nyol.

La causa comuna a les tres mani­fes­ta­ci­ons ante­ri­ors és una: la crisi que no acaba d'aca­bar. I aquí els qui fan els dis­cur­sos als diri­gents del Par­tit Popu­lar ja avi­sen: és ara que alguns veuen la recu­pe­ració que els que es que­den enrere comen­cen a per­dre la paciència. Qui­nes són les reac­ci­ons a aquest des­gast del sis­tema? En el nivell més super­fi­cial podem cons­ta­tar els can­vis en els patrons de con­sum. Moren empre­ses i nego­cis de tota la vida però també flo­rei­xen boti­gues de pro­duc­tes ecològics, de segona mà, coo­pe­ra­ti­ves de sub­mi­nis­tra­ment energètic, noves micro­em­pre­ses de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons o de banca ètica. Totes elles amb el comú deno­mi­na­dor de situar-se com a con­tra­mo­del a la con­cen­tració de poder i menys­preu cap al con­su­mi­dor, habi­tu­als durant anys. Si el model de feli­ci­tat con­su­mista ha donat l'esquena a una part dels ciu­ta­dans, ara són molts d'aquests els qui es rebel·len posant-se d'esquena a les grans cor­po­ra­ci­ons.

Per la banda del món de les idees cons­ta­tem l'onada que va a més de tex­tos al vol­tant de l'incre­ment de la desi­gual­tat, la cor­rupció inhe­rent al model de capi­ta­lisme finan­cer, la traïció de les elits o la cap­tura de ren­des. Sos­te­nir la bon­dat de l'estat actual de coses i la pro­mesa d'un demà millor que no passi per una gran i pro­funda trans­for­mació sona cada cop més com a inver­sem­blant i, sobre­tot, com a interes­sat. El penúltim tor­pede han estat les dar­re­res elec­ci­ons amb la con­següent crisi del sis­tema here­tat de par­tits i l'auge de les dife­rents for­mes de popu­lis­mes i par­tits dits rege­ne­ra­dors. Una crisi que arriba alhora tant per l'esquerra (ICV, IU, Podem) com per la dreta (UPyD, Ciu­ta­dans) com per part dels par­tits interes­sats a des­ba­lles­tar el model ter­ri­to­rial de la Tran­sició (man­te­ni­ment de CiU i PNB i salt enda­vant d'ERC i Bildu).

Ara arriba la pri­mera demos­tració seri­osa de la frac­tura dels dics de con­tenció ins­ti­tu­ci­o­nal. Felip VI, curi­osa clu­cada d'ull del destí, prendrà el lloc de Joan Car­les I. Quan el cabal del riu baixa massa fort cal obrir com­por­tes. Men­tres­tant, com a prova de la pro­fun­di­tat de la crisi, fins i tot les Joven­tuts Soci­a­lis­tes que van cata­pul­tar la líder soci­a­lista, Susana Díaz, s'afa­nyen ara a dema­nar un referèndum sobre el model d'estat: república o monar­quia. Reno­var-se o morir.

El politòleg nord-ame­ricà Donald Puc­hala escri­via l'any 1994 sobre la cai­guda de la Unió Soviètica en aquests ter­mes: “Els impe­ris no cauen, més aviat es des­fan. Nor­mal­ment molt a poc a poc, però de tant en tant amb una remar­ca­ble velo­ci­tat.” Pocs estats, i menys encara impe­ris, són capaços de rein­ven­tar-se. Implica vèncer les resistències d'unes elits, ara reba­te­ja­des com a casta, que es defen­sen amb ungles i dents. Pri­mer les ins­ti­tu­ci­ons per­den eficiència. Després es fan soci­al­ment insu­por­ta­bles. Final­ment, el que encara queda en peu després del ter­ratrèmol, ha d'adap­tar-se a un món que con­tra tota resistència con­ti­nua girant.