La guerra

“Als vete­rans de la guerra no els agrada que els ano­me­nin herois, saben que els únics herois de veri­tat són els que no tor­nen del camp de bata­lla”, li sen­tim a dir a un dels per­so­nat­ges de Ban­de­res dels nos­tres pares, el film de Clint Eastwood. Al cap de setanta anys del desem­bar­ca­ment de Nor­man­dia, ara sabem que alguns d'aquells supo­sats herois que després van des­fi­lar pels car­rers de Nova York sota la vic­to­ri­osa pluja de con­feti, van dei­xar rere seu un ras­tre de vio­la­ci­ons come­ses con­tra la població feme­nina dels pobles fran­ce­sos que venien a alli­be­rar de la bota nazi. Aquest és el mal del sol­dat en com­bat, fins i tot si sou del mateix bàndol té la temp­tació de pen­sar que tu i els teus béns sou la seva recom­pensa.

La com­me­mo­ració de la bata­lla que va donar pas a la fi de l'última gran guerra entre les naci­ons del món –i que els ali­ats van tenir la barra d'ini­ciar amb la lec­tura poètica dels ver­sos de Ver­laine– porta apa­re­llada la revisió d'alguns mites cai­guts. Per exem­ple, que els Estats Units van pre­ci­pi­tar el llançament de les dues bom­bes atòmiques sabent per­fec­ta­ment que la ren­dició del Japó estava en marxa i que els ale­manys no tenien marge sufi­ci­ent per desen­vo­lu­par el seu arte­facte. Al cap de setanta anys, sabem també que als sol­dats desem­bar­cats amb l'uni­forme de les bar­res i les estre­lles se'ls incul­cava la imatge que les noies fran­ce­ses eren fàcils i dis­po­ni­bles. El retorn a casa és el premi dels ven­ce­dors però no tots els que ho acon­se­guei­xen s'ho merei­xien. “Mata­rem tots els ale­manys que podrem i ens gua­nya­rem el dret de tor­nar a casa”, diu un altre per­so­natge cine­ma­togràfic, en aquest cas del film Sal­var al sol­dat Ryan, de Ste­ven Spi­el­berg. I el capità inter­pre­tat per Tom Hanks li replica: “Jo només sé que, cada cop que mato, em sento més lluny de casa.”

Aquests dies d'efemèrides i d'home­nat­ges als cai­guts, les plat­ges de Nor­man­dia apa­rei­xen retra­ta­des com el camp de bata­lla més cruel, perquè pas­sarà el temps i damunt la sorra no hi crei­xe­ran mai ni l'herba ni les flors, que sem­pre paci­fi­quen els pai­sat­ges de les bata­lles i aman­sei­xen el record amarg de la sang ves­sada. L'esce­nari ideal per recor­dar les parau­les del duc de Welling­ton tot des­fi­lant entre els cadàvers de la des­feta de l'exèrcit napoleònic vençut a les planúries de Water­loo: “El més sem­blant a una bata­lla per­duda, el més trist, és una bata­lla gua­nyada.”