Els morts que encara parlen

Els vete­rans que par­ti­ci­pa­ren en el desem­bar­ca­ment dels ali­ats a les plat­ges de Nor­man­dia diven­dres feia 70 anys lluïen els uni­for­mes amb orgull. Tots ells havien superat els 90 anys i tran­si­ta­ven amb man­ga­les, bas­tons i un pen­joll de meda­lles que cobrien els pits d'aquells sol­dats enve­llits i rove­llats per l'edat. No eren cons­ci­ents del que pro­ta­go­nit­za­ven en la seva pri­mera joven­tut. Molts van ser reclu­tats obli­gatòria­ment i d'altres s'allis­ta­ren de bon gust. Els sobre­vi­vents d'aque­lles ges­tes mili­tars par­la­ven dels que ja no hi eren, dels que mori­ren i dels que no havien pogut tras­lla­dar-se a les plat­ges nor­man­des per la manca de mobi­li­tat. Hi havia vete­rans britànics, fran­ce­sos, nord-ame­ri­cans i d'altres països. Però els que més orgull exhi­bien eren els angle­sos que foren els pri­mers que es plan­ta­ren davant de l'ofen­siva de Hit­ler. Angla­terra estava sola i inde­fensa. Va resis­tir i va aca­bar ven­cent tot i que, com diria Adlai Ste­ven­son, excan­di­dat demòcrata a la pre­sidència ame­ri­cana, es con­ver­ti­ria més tard en vençuda de les guer­res que guanyà.

Fou un matí de diven­dres ple d'evo­ca­ci­ons i d'emo­ci­ons. Els canals públics dels qua­tre que vaig con­sul­tar dona­ven les cerimònies en directe. Cap tele­visió espa­nyola o cata­lana retrans­me­tia en directe l'efemèride. El pre­si­dent François Hollande donava la ben­vin­guda a tots els caps d'estat i de govern, a la reina d'Angla­terra i al pre­si­dent de Rússia, que par­ti­ci­pava en la cerimònia del mig­dia, mal­grat les des­a­vi­nen­ces sobre el que passa a Ucraïna. Putin es va reu­nir amb el pre­si­dent electe d'Ucraïna, Petró Poroi­xenko, i també amb Merkel.

Un tuit del nét d'un veterà de guerra ale­many, Joseph Knecht, deia: “Som la pri­mera gene­ració ale­ma­nya en 300 anys que no ha fet la guerra.” En la seva cor­res­pondència amb Vol­taire, l'empe­ra­dor Fre­de­ric el Gran de Prússia li comen­tava que “estarà molt sorprès en assa­ben­tar-se que en aquests moments hi ha una guerra a Europa en la qual jo no par­ti­cipo”. És ben sabut que l'empe­ra­dor Fre­de­ric, asceta ombrívol i figura emblemàtica del puri­ta­nisme prussià, tocava en pri­vat la flauta, com­po­sava ver­sos i era un lliu­re­pen­sa­dor, amic dels enci­clo­pe­dis­tes fran­ce­sos. També ho era la tsa­rina Cate­rina la Gran de Rússia. Tots dos pro­ta­go­nit­za­ren guer­res ferot­ges amb pobles veïns i llu­nyans.

Va ser un dia de cele­bra­ci­ons molt fes­ti­ves perquè el més natu­ral a Europa, des de la cai­guda de l'imperi romà, ha estat la guerra entre pobles, entre naci­ons, entre reli­gi­ons, entre estats que volien impo­sar per la força la seva hege­mo­nia a Europa i al món.

Men­tre els pre­si­dents ana­ven pro­nun­ci­ant dis­cur­sos patriòtics, un rere l'altre, pen­sava en aque­lles parau­les de Geor­ges Bidault, cap de la resistència fran­cesa i minis­tre d'Afers Exte­ri­ors de França, davant de les tro­pes ale­ma­nyes vençudes. “Sol­dats ale­manys –els deia Bidault–, sóc el cap de la resistència, he vin­gut per desit­jar-vos una ràpida recu­pe­ració. Tant de bo es tro­bin aviat en una Ale­ma­nya lliure i en una Europa lliure.” El pre­si­dent Hollande obser­vava nostàlgi­ca­ment les plat­ges d'Omaha acom­pa­nyat del pre­si­dent Obama. França no obli­darà mai, va dir, el que deu als Estats Units. Tam­poc els britànics ni la resta de països euro­peus que foren vícti­mes de la guerra de Hit­ler. Ni tam­poc els ale­manys que foren res­ca­tats després de ser vençuts i que avui són la pri­mera potència euro­pea.

Les tele­vi­si­ons euro­pees no dona­ren gran pro­ta­go­nisme a Vladímir Putin, que repre­sen­tava el país que més va patir i més vícti­mes va sacri­fi­car al front ori­en­tal per atu­rar i vèncer els nazis a Sta­lin­grad, Lenin­grad, Mos­cou i les altres ciu­tats que resis­ti­ren heroi­ca­ment els exèrcits de Hit­ler. No es pot obli­dar que l'Exèrcit Roig fou el pri­mer a arri­bar al Berlín devas­tat per la guerra. Després, tot es torçaria i les ali­an­ces de la guerra es tren­ca­rien per ence­tar la llarga guerra freda.

Espa­nya no hi pintà res, en les cele­bra­ci­ons. No estava entre els ven­ce­dors ni entre els vençuts. Franco havia evi­tat entrar en la guerra a canvi d'enviar 20.000 volun­ta­ris que for­ma­ren la cèlebre División Azul, que seria incor­po­rada com una uni­tat de la Wehr­macht. Fou un fracàs mili­tar, polític i un taca que la dic­ta­dura no va poder nete­jar fins que l'any 1953 fou admesa per raons geo­es­tratègiques a les Naci­ons Uni­des. Sem­pre d'esquena a Europa. Itàlia i Ale­ma­nya, der­ro­ta­des, sí que hi eren perquè accep­ta­ren les regles dels ven­ce­dors i es con­ver­ti­ren en democràcies men­tre aquí seguiríem amb la dic­ta­dura fins al 1975.

Europa té molts pro­ble­mes. Però diven­dres feia l'efecte que està dis­po­sada a garan­tir la con­vivència perquè recorda aque­lla reflexió de Han­nah Arendt quan deia: “Ens agra­da­ria cri­dar que tot això no és real, el real són les runes, el real és l'espant del pas­sat, el real són els morts que heu obli­dat.” Europa se'n sor­tirà si no oblida els seus morts i les cau­ses de tan­tes barbàries.