La gran sorpresa

Sobre Felip de Borbó hi ha dos tipus de per­so­nes: els que espe­ren que ho acabi reso­lent tot i els que ens costa d'enten­dre que els seus par­ti­da­ris n'arri­bin a espe­rar tant. Gene­ral­ment, ni uns ni altres no som monàrquics, però, de moment, sem­bla que els pri­mers tenen més pos­si­bi­li­tats d'impo­sar el seu punt de vista perquè estan força més ben situ­ats al govern, als mit­jans de comu­ni­cació, a l'esca­lafó social i a l'exèrcit. De ben situ­ats ho estan tant, que, si no fos que sovint ens expli­quen que defen­sen Felip de Borbó perquè tenen sen­tit d'estat, aquells que ens costa d'enten­dre que n'arri­bin a espe­rar tant pen­saríem que el que té sen­tit per a ells és sobre­tot defen­sar els seus interes­sos. De moment, en tot cas, el que és segur és que han tin­gut i que con­ti­nuen tenint la pae­lla pel mànec. I alguns dels seus pares –no els de tots ells, és clar– ja van tenir-la en els anys modèlics de la Tran­sició. Va sor­tir-los bé, lla­vors. Quins temps aquells! Tots anàvem junts i tots volíem exac­ta­ment les matei­xes coses! Però tots, abso­lu­ta­ment tots. És per això que ara ens diuen que ens va sor­tir tan bé a tots ple­gats i que, de tan bé com ens va sor­tir, hauríem de tor­nar a pro­var-ho. Aques­tes coses a Espa­nya, vull dir això de posar-nos tots d'acord i empènyer junts, pas­sen molt de tant en tant. Les tres últi­mes vega­des, exac­ta­ment cada trenta-nou anys. La pri­mera, el 1936. Alguns van neces­si­tar tres anys de guerra per dei­xar-ho córrer o per pujar al carro. La segona, l'any 1975, amb la mort d'un dic­ta­dor. La ter­cera, ara, amb un rei que no és mort, però que aguanta menys que la Cons­ti­tució d'aque­lla segona vegada. Per sort, però aquest rei va tenir un fill. (La Cons­ti­tució, com que va camí de ser eterna, de moment sem­bla que en fa prou fent de tant en tant algun lif­ting). I com que els tes­tos reti­ren a les olles, ara els par­ti­da­ris del nou rei diuen que Felip de Borbó també ens aca­barà sor­pre­nent. No sabem com, ni quan. Però sem­bla que serà aviat. I perquè no en dub­tem ens recor­den tot el que va fer el seu pare. Eren uns anys difícils: sortíem del fran­quisme i de trenta-nou anys de dic­ta­dura, però el pare d'aquest nou rei va sor­pren­dre'ns dei­xant-nos votar i posant-se al cos­tat del poble el dia que uns mili­tars van rebel·lar-se. Perquè nosal­tres som el poble, sí, però les sor­pre­ses les por­ten els reis. Cada sis de gener, com ja saben. Cada trenta-nou anys, tal com anem apre­nent. Espe­rem, doncs, aten­ta­ment. Amb emoció. Amb intran­quil·litat. Amb neguit. Què deci­dirà aquest nou rei? Què ens dirà que hem de fer? I quan i com ho farem? Entre tots. Quin mis­teri! Sor­presa.