‘Sense ficció'
a casa nostra, produït amb rigor sense defugir l'opinió i ensenyant
la realitat diversa
A Catalunya, des dels inicis de la projecció d'imatges en moviment es va notar una gran afecció pel que seria el gènere documental, amb precursors tan il·lustres com els germans Lumière tot just un any després de la presentació del cinematògraf a París i que mostra les primeres preses de cinema de Barcelona (Déchargement d'un navire a Barcelona, Louis i Agust Lumière, Barcelona 1896).
A partir d'aquí aquest gènere creix i es desenvolupa esdevenint un referent, des del cinema familiar, passant pels primers cineastes afeccionats, el colpidor testimoni del fons filmat durant la Guerra Civil per Laia Films Catalunya màrtir 1938, i arribant a les produccions actuals premiades als festivals més importants.
Pel que fa als darrers anys, disposar d'una televisió pròpia ha estat clau (com ésser tan pioners en els inicis del cinema) per mantenir el llistó tan alt. El programa Sense ficció dirigit per Joan Salvat (24 anys dirigint 30 Minuts) amb una sèrie de col·laboracions d'experts com Montse Armengou, Montserrat Besses, Carles Boix, etc. és una excel·lent mostra del documental a casa nostra, produït amb rigor sense defugir l'opinió i ensenyant la realitat diversa, fins i tot en aquells casos en què allò observat és una part molt petita del que ens envolta, com és el cas del que es va emetre fa quinze dies dirigit per Vicenç Asensio La Jonquera, vint anys sense frontera. La veu dels protagonistes va modulant el relat d'un fet que va succeir a partir dels 60 i va convertir la Jonquera de l'amarg record de l'èxode dramàtic de l'Espanya republicana a la terra dels “bous d'or” mercès a l'increment del transport a través de la duana. Les agències duaneres del poble (3.000 habitants) van arribar a la vuitantena, els joves trobaven feina quan volien, fàcil i molt ben pagada, gestionant els permisos que els camions havien d'omplir per passar la frontera; durant els 80 es va arribar a l'eclosió d'aquesta abundor, els treballadors de les agències cobraven 4 pagues a l'any i abundoses “propines” de les mercaderies transportades.
Els periodistes que van cobrir durant anys els informatius sobre la frontera catalana també tenen veu pròpia: Ramon Iglesias (director de la SER) i Sion Biurrun (TV3) narren com d'un dia per l'altre i davant l'estupor dels treballadors es va liberalitzar el comerç per carretera arran de l'entrada d'Espanya al Tractat de la UE. Les protestes van tenir lloc però ningú havia previst l'ensulsiada del negoci, que el dia 31 de desembre de 1992 estiguessin curulls de feina i l'endemà no s'hagués de passar ni un sol tràmit per circular amb mercaderies en l'àmbit de la UE.
El somni es va acabar per a la Jonquera, ja no eren els principals clients de les botigues millors de Figueres, s'acabava que hi hagués dos o tres cotxes de luxe per família, i el pitjor, el poble es quedava a l'atur.
Tanmateix, com diu l'actual alcaldessa de la Jonquera, Sònia Martínez: “La tramuntana ens ha fet resistents, no som una gent que es doblegui” i efectivament vint anys després, el poble s'ha convertit en una petita Andorra a la catalana que s'ha especialitzat en el client francès que compra tabac, licor i carn, perfums o altres productes més barats que al país veí, i sobretot a oferir serveis als camioners que havent de passar per la frontera ara oberta, aprofiten els avantatges de fer nit en un lloc preparat i condicionat per a ells.
La prostitució continua essent un tema candent per als habitants, els oriünds intenten de mitigar el seu pes específic en l'economia del poble, l'alcaldessa hi lluita amb totes les armes que té, però els periodistes ens confessen que sempre que van a la Jonquera és pel tema de la prostitució.
