Missió impossible

Esta­nis­lau Figue­ras, pri­mer pre­si­dent de la I República espa­nyola, en un con­sell de minis­tres diu que va excla­mar: “Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosal­tres!” Això és el que li acaba pas­sant a qual­se­vol català que, des de la lle­ial­tat i amb un espe­rit cons­truc­tiu, s'implica en la gover­na­bi­li­tat de l'Estat –d'un Estat al qual per­tany però que no és el seu: una para­doxa que no és de gaire bon expli­car arreu del món però que s'entén molt bé en aques­tes qua­tre províncies–. Poc després, sense dir res, com un marit que surt a com­prar tabac, Figue­ras va aga­far el pri­mer tren cap a París. Podia haver estat pit­jor. Tres anys abans, el gene­ral Prim va morir d'una tra­bu­cada per haver pretès ins­tau­rar una monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal, nova de trinca. No hi fa res de quina mena de règim es tracti; als cata­lans que s'immis­cei­xen en la política espa­nyola, ni se'ls reco­neix els mèrits ni es creu que puguin actuar de bona fe mal­grat el fer­vor patriòtic que hi posin. Els passa com a Squi­llace, aquell minis­tre de Car­les III que volia pro­hi­bir als madri­lenys l'ús de la capa llarga i el bar­ret d'ala ampla, i impo­sar-los la moda euro­pea; va haver de fotre el camp i no va enten­dre mai per què tant de rebuig a les seves il·lus­tra­des mesu­res. Passa que n'hi ha que són com són i els agrada ser-ho. Per això Car­les M. Espi­nalt qua­li­fi­cava de mode­rats els inde­pen­den­tis­tes, i d'exal­tats els qui aspi­ren a refor­mar Espa­nya. El recent relleu del cap d'Estat ha donat lloc a un retorn a les il·lusi­ons per un cap­gi­ra­ment de truita en tota la pell de brau, il·lusi­ons recur­rents i que tant de mal han fet sem­pre a la for­tuna d'aquest prin­ci­pat. Heus aquí que gent a qui l'inde­pen­den­tisme se li donava per des­comp­tat, de cop i volta fri­sen per veure, en lloc de la testa coro­nada, un capi­tost repu­blicà, com si d'aquest canvi n'hagués de resul­tar una política més con­des­cen­dent als reclams seces­si­o­nis­tes. Això és igno­rar la història o, cosa pit­jor, conèixer-la i voler rein­ci­dir en l'error cre­ient que aquesta vegada ens en sor­ti­rem més bé.