Matrimoni

Cada dos per tres em proposo no tornar a parlar de les ocurrències dels membres del govern espanyol i els seus intents de posar la por al cos als ciutadans de Catalunya. I massa sovint hi torno a caure de quatre potes a causa que la darrera bestiesa, encara que sembli impossible, sempre supera l'anterior. Ja no hi ha límits per a una carrera de despropòsits en què el ministre Fernández Díaz està agafant un avantatge decisiu sobre rivals de tanta tradició com són els seus col·legues García Margallo, Montoro o el mateix Rajoy.

Però la clau d'aquesta qüestió –i de tots aquests escenaris de futur, que van des dels viatges sense retorn per l'espai sideral fins al desterrament al país d'acollida de Gulliver, passant per pena de galeres al mar que envolta l'illa de Robinson o per l'obligació d'hostatjar a la pròpia casa les persones més despietades de tot el món mundial– és que es basa en amenaces. Vull dir que els responsables espanyols no amaguen la seva participació activa i entusiasta en la tasca de convertir aquell futur nou estat català en un territori condemnat a la marginalitat i la pobresa més absoluta.

Intentem traslladar tota aquesta bogeria a l'àmbit domèstic. Imaginin-se per un moment que des de fa anys viuen amb una persona amb la qual la convivència s'ha anat deteriorant. I imaginin, a més, que un bon dia vostè li planteja una separació amistosa que posi fi a una situació que confon l'amor amb la possessió. Què faria si la resposta de la seva parella fos negar-li aquesta possibilitat basant-se en el sagrat document que van signar en el moment del matrimoni? I si davant la seva incredulitat l'altra part afegís que ja se'n cuidarà que el fet de marxar de casa i trencar la unitat familiar comporti per a vostè el bloqueig etern dels comptes, l'anar a viure al caixer de la cantonada i el no trobar feina pels segles dels segles? Què faria? Jo ho tinc molt clar. I vostès?