Guanyar Barcelona

Un alt càrrec del PSC em va assegurar un dia, amb aire de suficiència, que ells no tenien res de nacionalistes. Era un estrany antinacionalisme que només ho era, d'anti, quan la nació en qüestió era la catalana. La conversa va derivar cap a la ciutat de Barcelona, llavors encara epicentre de l'omnipresent poder socialista. I l'antinacionalista alt càrrec em va assegurar que el paper de Barcelona no seria mai el de capital d'estat –català, és clar– perquè era una capital estat, en referència al model de ciutat estat. Sempre vaig sospitar que el que s'amagava rere aquesta “cosmopolita” posició és que Barcelona havia de ser ciutat d'estat; de l'espanyol, és clar. Ha plogut molt des de llavors i Barcelona ja no és socialista. I ningú pot augurar què passarà, però és evident que Barcelona aspira a ser capital d'un estat, el català. Per això, les propostes per Barcelona haurien de tenir-ho en compte. També projectes com Guanyem Barcelona haurien d'especificar com pensen vehicular en una Barcelona oberta a la ciutadania com la que plantegen la voluntat majoritària dels barcelonins –segons les enquestes– de ser capital d'estat. Barcelona no és una ciutat. No només. És la capital d'un país que exigeix majoritàriament realitzar una presa de decisió per disposar d'un estat que sigui útil per millorar les condicions de vida de la gent. Un projecte en què Barcelona és cabdal. Dibuixar una Barcelona autònoma i parlar de la seva ciutadania com la d'un ens que no va més enllà de l'esfera municipal és caure en la trampa d'aquell alt càrrec socialista. I els que lluiten aferrissadament contra la precarietat són els que haurien de recordar a la ciutadania que mentre pertanyem a l'Estat espanyol no hi ha alternativa per als afectats per la hipoteca, ni pels exclosos de la sanitat pública, ni per recuperar la vitalitat de l'ensenyament públic. Un estat propi català no és la terra promesa, però sí una oportunitat perquè la ciutadania pugui guanyar de veritat. I amb Barcelona al capdavant.