El més hàbil de tots

Miquel Iceta té fama d'home intel·ligent i, sobre­tot, hàbil. També de llen­gua esmo­lada. Tot això el con­ver­teix en un rival poc menys­pre­a­ble. No deba­des s'ha allar­gat tres dècades en càrrecs de res­pon­sa­bi­li­tat al seu par­tit i com a xiu­xi­ue­ja­dor temi­ble. Amb José Zara­goza i José Mon­ti­lla va inte­grar el tri­dent que durant anys manava i es feia obeir. Ells posa­ven i lle­va­ven, ascen­dien i dei­xa­ven caure, al PSC. Després de la pròpia gran der­rota a les elec­ci­ons al Par­la­ment, Mon­ti­lla va pegar a fugir i es va ator­gar un retir amb cadira de braços al Senat. Zara­goza es va des­plaçar a Madrid, on va con­ti­nuar la par­tida, però el cas Camarga el va fer emmu­dir. Alguns diuen que encara mana molt però també que, lec­tor de filòsofs intri­gants com és, domina l'art de la cort i de la guerra, i només calla ara com a tàctica. Iceta va pre­ten­dre suc­ceir Mon­ti­lla, deso­beint els capi­tans del Baix, i va fra­cas­sar. Però Pere Navarro el va recu­pe­rar perquè li acon­sellés estratègia i doc­trina. Iceta en sap molt. Repes­cat per ell mateix i amb l'assen­ti­ment gene­ral com a nou líder del PSC, ha tor­nat amb qua­tre fin­tes a demos­trar-ho. El PSC no ha variat ni un pas la doc­trina del dar­rer any, però Miquel Iceta ha acon­se­guit recu­pe­rar-lo per al debat sobre el dret a deci­dir. Ara en sem­bla ferm par­ti­dari. Els crítics han callat amb la repesca d'Àngel Ros, que, com a pre­si­dent, ha legi­ti­mat el nou pri­mer secre­tari. El suport de Núria Par­lon demos­tra que qui sem­pre ha manat con­ti­nua manant. Hàbil, gran Iceta.