Qui ho aturarà, això?

En aquests moments de la pel·lícula, tot­hom ha pres consciència de la situ­ació de no retorn que ha asso­lit el procés català. Ho saben el pre­si­dent i els par­tits pro con­sulta, ho saben els que manen ara a Madrid i els que mana­ven abans. Podem fer totes les espe­cu­la­ci­ons pos­si­bles i plan­te­jar innom­bra­bles esce­na­ris, però la imatge de la pre­sen­tació de la cam­pa­nya Ara és l'hora és d'una con­tundència tan rotunda que ja no que­den dub­tes que no accep­ta­rem res menys que una votació on es deci­deixi inde­pendència sí, o inde­pendència no. Un movi­ment ciu­tadà repre­sen­tat per dues dones que són el fidel reflex de la soci­e­tat cata­lana. Dues senyo­res nor­mals, que no res­po­nen a cap par­tit ni a cap altre poder fàctic que les enti­tats que lide­ren. Quin marge de nego­ci­ació tenen Mas i Rajoy per alen­tir, rede­fi­nir, poster­gar o atu­rar el procés? Cap ni un. Ima­gi­neu-vos l'estat d'exci­tació col·lec­tiva que tin­drem tots ple­gats després una altra Diada apoteòsica, seguida de la con­vo­catòria de la con­sulta per part del pre­si­dent! No hi ha cap vàlvula d'esca­pa­ment per alli­be­rar tota aquesta il·lusió i empenta col·lec­tiva que no sigui una votació per deci­dir el futur polític del país. A casa nos­tra, els líders polítics ho tenen clar, sor­to­sa­ment, i actuen en con­seqüència. A Madrid, també comen­cen a veure les ore­lles al llop, i a ado­nar-se que no era cap caprici ibar­ret­xesc d'Artur Mas. Espa­nya res­pondrà de la mateixa manera que ho ha fet cada cop que una part del seu ter­ri­tori s'ha inde­pen­dit­zat: tard i mala­ment.