Fermesa i determinació

La con­fessió de l'expre­si­dent Jordi Pujol ha estat una pata­cada emo­ci­o­nal des­co­mu­nal. Els sen­ti­ments i les reac­ci­ons que ha gene­rat van des de la pena i el dolor a la indig­nació i la ver­go­nya i etcètera, fins a desem­bo­car en la com­passió; el grau i la natu­ra­lesa varien en funció de l'estima o la tírria, l'admi­ració o el res­sen­ti­ment que s'havien covat durant els vint-i-tres anys de la seva pre­sidència. Suposo que amb el pas del temps, l'efer­vescència emo­ci­o­nal que s'ha des­fer­mat s'anirà apai­va­gant i que lla­vors se'n desen­te­larà la tra­jectòria i l'obra de govern, amb les llums i ombres que hagi tin­gut i cal­gui pon­de­rar. En aquest sen­tit, l'exem­ple del can­ce­ller Hel­mut Kohl em sem­bla ara molt oportú de recor­dar. Perquè mal­grat els casos de cor­rupció i els embo­lics con­ju­gals que van des­co­brir-se-li un cop s'havia reti­rat, mai dei­xarà de ser el can­ce­ller de la Unió Euro­pea i de la reu­ni­fi­cació d'Ale­ma­nya. Diuen que un bell final tota vida honora i a mi em sem­bla que un mal final no pot pas des­ho­no­rar tota una vida dedi­cada a la recu­pe­ració democràtica i naci­o­nal de Cata­lu­nya.

Ara: més enllà dels efec­tes per­so­nals i del mal que el cas oca­si­oni a la bio­gra­fia política de Jordi Pujol, el que és trans­cen­dent en ter­mes de país és l'impacte que el cas pugui arri­bar a tenir en el procés de tran­sició naci­o­nal. És clar que en les hores i els dies imme­di­ats va tras­bal­sar la moral i va cau­sar des­con­cert entre els par­ti­da­ris del dret a deci­dir i de la inde­pendència. I que els uni­o­nis­tes cata­lans i els espa­nyo­lis­tes s'hi van abra­o­nar com llops afa­mats perquè estan con­vençuts que el cas Jordi Pujol pro­vo­carà un dany irre­pa­ra­ble i afe­blirà de manera irre­ver­si­ble l'inde­pen­den­tisme; l'acar­nis­sa­ment a què ara assis­tim s'explica perquè, a banda de totes les fòbies i les misèries de cadascú, l'uni­o­nisme creu que Jordi Pujol va arros­se­gar molts cata­lans cap a la causa inde­pen­den­tista i que ara, havent-lo fet caure del pedes­tal en què aquests el tenien, en deser­ta­ran cames aju­deu-me i amb la cua entre les cames.

Bé, tot ple­gat només són impres­si­ons i ja se sap que els desit­jos ins­pi­ren els pronòstics. Ja es veurà en les enques­tes que vin­dran, en la mani­fes­tació de l'Onze de Setem­bre i en les vota­ci­ons futu­res, sigui el referèndum del 9 de novem­bre o bé siguin les elec­ci­ons que cor­res­pon­guin si el cas Pujol ha del­mat l'inde­pen­den­tisme o bé, en reacció a la virulència espa­nyo­lista, l'ha envi­go­rit i eixam­plat, que també podria ser.

Pel que m'ha sem­blat obser­var en les reac­ci­ons de segona hora, vull dir les que es van suc­ceint a par­tir de l'assumpció del tràngol, em penso que a mig ter­mini el cas ser­virà per a refer­mar la deter­mi­nació dels par­ti­da­ris del dret a deci­dir i de la inde­pendència. Pri­mer, perquè l'expre­si­dent Pujol hi tenia un pes rela­tiu. De manera que bo i accep­tant que la seva con­versió a la causa inde­pen­den­tista l'haurà engrei­xada, com que hi jugava un paper d'extra, era aliè a la dinàmica que el mou i estava allu­nyat del lide­ratge que el guia, la seva cai­guda no ha d'esber­lar-lo.

I, final­ment, perquè el pre­si­dent Mas i els par­tits que li donen suport l'han ento­mada amb ente­resa i intel·ligència polítiques. Així, l'entre­vista del pre­si­dent Mas amb el pre­si­dent espa­nyol Mari­ano Rajoy de dime­cres, i la poste­rior com­pa­rei­xença davant dels mit­jans, lluny d'afe­blir-ne la imatge com havia pro­nos­ti­cat l'uni­o­nisme, trobo que l'ha afer­mada i que ha des­fet l'emboi­ra­ment i el des­con­cert del pri­mer moment. Cata­lu­nya, posem la Cata­lu­nya que vol deci­dir el seu futur naci­o­nal amb un referèndum el 9 de novem­bre, es manté ferma i deter­mi­nada en el seu propòsit.