La plaça del Muntaner

Apro­fi­tant que al juliol i l'agost els alum­nes no freqüenten els cen­tres esco­lars, i que l'1 d'octu­bre l'ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner fa 175 anys, l'Ajun­ta­ment figue­renc fa obres al qua­drilàter que queda entre el car­rer de Sant Pau i el cen­tre. Ja era hora. Aquesta tar­dana actu­ació ha d'alli­be­rar el solar de la con­dició de pàrquing per retor­nar-li la dig­ni­tat de plaça urbana. Durant les dar­re­res dècades d'indo­lent sub­missió i reve­ren­ci­a­lisme als cot­xes i als pro­pi­e­ta­ris llurs, l'espai que tra­ves­sen dues o qua­tre vega­des cada dia els alum­nes, un mal dia va ser asfal­tat i con­ver­tit en apar­ca­ment. La plaça ja exis­tia a prin­ci­pis del segle XIX i va ser inau­gu­rada, com diu la crònica, amb gran solem­ni­tat el 1877. L'aspecte que té avui, però, el va adqui­rir a finals dels anys qua­ranta, quan, essent direc­tor del cen­tre l'aqua­rel·lista Ramon Reig, l'arqui­tecte Claudi Díaz es va fer càrrec de la urba­nit­zació defi­ni­tiva del solar, a la vegada que pro­jec­tava les dues façanes de l'ins­ti­tut. La que es veu, amb el “pórtico de estilo Rena­ci­mi­ento español”, segons les gase­ti­lles del moment, i la que no es veu perquè deu anys més tard la va tapar defi­ni­ti­va­ment el nou tem­ple de la Imma­cu­lada. La gent sem­pre n'ha dit plaça de l'Ins­ti­tut però, com que durant la República el car­rer de Sant Pau va ser ano­me­nat de Cer­van­tes, el fran­quisme va tor­nar al car­rer del nom pri­mi­geni, però la jerar­quia no va voler pen­jar al nomenclàtor l'autor del Qui­xot, i la plaça va ser ofi­ci­al­ment i inútil­ment bate­jada Cer­van­tes. La torna, que es diu. Amb l'arqui­tecte Díaz –i amb obres i actu­a­ci­ons ante­ri­ors–, la feso­mia del lloc va con­griar-se: les alzi­nes, una mena de mini­a­vin­guda que lli­gava la por­ta­lada de l'ins­ti­tut amb la doble escala que acce­deix al car­rer amb un bro­lla­dor al mig, el terra de gra­veta, el jar­di­net que l'envolta, etc. La pros­pe­ri­tat dels anys setanta com­portà el ròssec d'un no dir de 600, 850 i Simca 1000 i fou lla­vors que, dis­po­sant de les com­pla­en­ces per­ti­nents, arribà el quitrà. Com que el “pati” del cen­tre –un antic con­vent– es redu­eix al claus­tre, els alum­nes, amb permís gover­na­tiu, sur­ten a l'hora esbarjo a la plaça; és així que la segu­re­tat física dels alum­nes ja només la pot empit­jo­rar el tràfec auto­mo­bilístic que gene­ren els enter­ra­ments cele­brats al tem­ple veí. Fa poc les quei­xes del cen­tre han asso­lit treure els cot­xes de la plaça; quant al sòl, a veure què hi fan ara: com pel 68, espe­rem que de sota l'asfalt emer­geixi, si no la platja, un urba­nisme de mesura humana, la que merei­xen el Mun­ta­ner i les mares i els petits que hi juguen a la tarda.