Xammar d'estiu

Quan Xam­mar sor­tia d'aquest món, jo hi entrava. Per als que hagin sen­tit cam­pa­nes, conta la lle­genda que Xam­mar per­ta­nyia al món de la Cata­lu­nya que no va poder ser, la del pri­mer terç del segle XX. Un de tants cro­nis­tes que, com tot el país, s'esta­ve­lla­rien con­tra les dic­ta­du­res de Primo de Rivera i de Franco. Par­lem de la Cata­lu­nya il·lus­trada i euro­pea, que s'emmi­ra­llava en el nord, lle­gia els dia­ris fran­ce­sos a les Ram­bles i somi­ava en par­tits pro­pis, libe­rals i moderns. El cas és que encara no sé com em va caure a les mans Sei­xanta anys d'anar pel món. L'edició antiga, la de Pòrtic, del 1974. Tam­poc recordo si va ser abans o després de lle­gir Sagarra, entre les lec­tu­res de Pla i les de Gaziel. Pro­ba­ble­ment va ser després.

Lle­gir els grans cro­nis­tes cata­lans d'aque­lla època era i és una joia per a tot aquell que tin­gui sen­si­bi­li­tat històrica, curi­o­si­tat intel·lec­tual i temps. També ho és per la sin­taxi, la riquesa lèxica i la força expres­siva d'aquest pri­mer català nor­ma­tiu. En el nos­tre cer­vell podem recrear el seu català dia­lec­ta­lit­zat, comar­ca­lit­zat, amb aque­lla fonètica pre-TV3 que els bar­ce­lo­nau­tes ara només sen­tim en les velles cançons infan­tils de Xesco Boix o en les ree­mis­si­ons d'El Cafè de la Marina de TVE-Mira­mar. Una fonètica que a alguns ens porta a la nos­tra infància, a la casa dels avis, i que ha permès a autors de la potència d'un Joan-Daniel Bez­so­noff edi­fi­car un món lite­rari com­plet. Afer­rats com aquests alguns estem a la nostàlgia de temps ide­a­lit­zats, lle­gir aquests pro­homs cata­lans ens per­met somiar el que podríem haver arri­bat a ser com a país. Nostàlgia de la qual par­ti­ci­pen una part no pas petita dels qui escri­uen en les pla­nes d'aquest diari.

Ara torno a veure'm a mi mateix, escar­xo­fat a la banyera, amb l'aigua defi­ni­ti­va­ment ja massa freda, engo­lint amb fruïció les aven­tu­res d'aquest gran peri­o­dista i aven­tu­rer, burgès, libe­ral i cata­la­nista, que fou Eugeni Xam­mar. El Xam­mar de les seves memòries. Un cop enlles­tida la lec­tura, després de treure'm el bar­ret que no duia (que diria Pla), vaga­re­ja­ria per lli­bre­ries, pre­fe­ri­ble­ment de vell, a la cerca i cap­tura de la seva obra com­pleta. Poca cosa: qua­tre volums, tots breus, de car­tes i cròniques. D'aquí faria un salt i l'ani­ria a tro­bar en els anys ale­manys del jove Pla, a Berlín. Molt més tard, és clar, es publi­ca­ria la bio­gra­fia de Quim Torra, arri­ba­ria l'Any Xam­mar i, encara més recent­ment, el reco­nei­xe­ment a la per­sona en forma de “Pro­grama Inter­na­ci­o­nal de Comu­ni­cació i Rela­ci­ons Públi­ques Eugeni Xam­mar”. No hi ha més.

Els podria par­lar de les seves colum­nes, les seves fra­ses esmo­la­des, del seu irre­demp­tisme. El millor, però, és que el des­co­brei­xin vostès matei­xos. O que el relle­gei­xin. L'agost dóna per fer això i més. Amb el temps, òbvi­a­ment, rela­ti­vit­zes el per­so­natge, hi gua­nyes distància, ima­gi­nes les tram­pes que Xam­mar o el seu cro­nista i hagiògraf, Josep Badia, van fer sobre la seva figura. Els retocs i els embe­lli­ments, les renúncies, mani­pu­la­ci­ons i, al cap­da­vall, les con­seqüències de tota una vida dedi­cada a fer “fei­nes ali­mentícies”, que diria ell. La molt dis­cu­ti­ble entre­vista a qua­tre mans amb l'apre­nent de dic­ta­dor Adolf Hit­ler, l'afer de la revista Des­tino... La lec­tura (o relec­tura) de Xam­mar també té una vir­tut no poc espe­cial per als temps que cor­ren: per­met con­tra­res­tar l'emba­fa­ment mediàtic al vol­tant de Gaziel i el seu llòbrec mis­satge sobre la Cata­lu­nya der­ro­tada, mese­lla, anar­quista i incapaç de con­fiar en els seus diri­gents. A veure si, a còpia de lle­gir Xam­mar i posats a res­ca­tar clàssics, algú furga en els arxius per recu­pe­rar la seva obra.