Ara més que mai

S'acosta l'11 de setem­bre, la Diada que per ter­cer any con­se­cu­tiu ha de ser­vir de termòmetre de les rei­vin­di­ca­ci­ons sobi­ra­nis­tes del nos­tre país. La Diada que ha de demos­trar a aquells que encara s'ho pen­sen que la demanda pel dret a deci­dir no és cosa d'un senyor sinó d'un poble, d'una soci­e­tat que reclama, amb insistència i alhora amb con­tundència, el seu dret a votar, a deci­dir democràtica­ment el futur del seu país. Si alguna cosa ens ha que­dat clar en els dar­rers qua­tre anys és que les mani­fes­ta­ci­ons impul­sen els can­vis, són la prova fefa­ent del que demana la soci­e­tat, que és, al cap­da­vall, la base en què se sus­tenta aquest canvi. Les mani­fes­ta­ci­ons del 2010, del 2012 i la Via Cata­lana de l'any pas­sat en són una prova. I ara en tenim una altra a la vista. Ara més que mai hem de sor­tir al car­rer per dei­xar ben clar que volem. Ara que ja sabem quina ha estat i quina serà la res­posta del govern espa­nyol, hem d'omplir la Gran Via i la Dia­go­nal. Sabíem que el camí que vam ence­tar el 2012 no seria un camí de roses, que no ens ho posa­rien fàcil, però això no ha de fer-nos defa­llir, ans al con­trari. Hem ence­tat una car­rera de fons que demana intel·ligència i mesu­rar al mil·límetre les for­ces, una cursa en què hi haurà oca­si­ons per fer esprints i d'altres per reduir la marxa, però sem­pre amb l'únic objec­tiu d'arri­bar a la meta, més tard o més d'hora. La cursa és llarga i no podem aban­do­nar quan acaba de començar. Hi ha qui fa mans i mànigues per des­qua­li­fi­car-nos, altres ja ens donen per per­de­dors i hi ha qui juga a dis­treure'ns per fer-nos anar cap al camí equi­vo­cat. Ara més que mai hem de demos­trar que en aquest cursa hi par­ti­ci­pem molts, que no estem can­sats ni tenim intenció d'aban­do­nar. En aquests moments política­ments difícils hem de demos­trar al món que per damunt de tot hi ha la força d'un poble que vol deci­dir el seu futur democràtica­ment.