L'Estat i nosaltres

L'estat i jo, un text en el qual jo era l'empre­sari. Avui vol­dria seguir la sèrie amb L'Estat i nosal­tres, on nosal­tres som els cata­lans, vis­tos com a sub­jec­tes de l'acti­vi­tat econòmica. I ho faré pre­sen­tant com a model del poder de l'Estat una figura, ja morta, amb la qual em vaig rela­ci­o­nar i amb qui vaig esta­blir una rela­tiva però sin­cera amis­tat.

Joaquín Gar­ri­gues Walker per­ta­nyia a l'alta bur­ge­sia madri­le­nya, a una d'aques­tes famílies que sem­pre han manat a l'Estat espa­nyol. Germà d'Anto­nio, el cone­gut jurista, fill del que va ser ambai­xa­dor del Gene­ralísimo Franco als Estats Units, acom­pa­nyant de Jac­que­line Ken­nedy quan tots dos havien enviu­dat. Joaquín no era pre­ci­sa­ment fran­quista. Estava casat amb la filla de José María de Areilza, que tot i que va ser el pri­mer alcalde fran­quista de Bil­bao en plena Guerra Civil, s'havia situat, durant els anys setanta del segle pas­sat, com un dels mem­bres de l'opo­sició a la dic­ta­dura. Qui em va pre­sen­tar Joaquín i el seu sogre va ser Josep Andreu Abelló, par­la­men­tari d'Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya abans de la Guerra Civil i pri­mer pre­si­dent de l'Ate­neu Bar­ce­lonès quan arribà la democràcia. Andreu i Areilza cons­pi­ra­ven con­tra Franco de forma pacífica, però que moles­tava el règim.

Torno a la figura d'en Joaquín i al con­cepte d'Estat que tenia ell. Havia estat edu­cat per gover­nar Espa­nya; tot el ter­ri­tori. Ell ho expres­sava amb una paraula de difícil tra­ducció: ells tenien “cuna” i els cata­lans no. No hi havia mala volun­tat, sinó el segui­ment d'una tra­dició de segles que feia que l'Estat espa­nyol es dirigís i con­trolés des de Madrid. Va ser minis­tre del Tre­ball en un govern d'Adolfo Suárez. No era cap espe­ci­a­lista en qüesti­ons labo­rals, ni de bon tros, però sabia dia­lo­gar, era tole­rant i tenia la visió d'un Estat cen­tra­lista en el qual hi havia uni­tats tan excep­ci­o­nals com Cata­lu­nya. No cal dir que Josep Andreu Abelló, jo mateix i altres ens havíem fet un tip de par­lar-li del pro­blema català.

Una anècdota. Es va con­vo­car una reunió de caràcter pro­fes­si­o­nal a Madrid a les 9 del matí entre uns extre­menys, un català –jo mateix– i dos resi­dents a la capi­tal. Com que visc a Bar­ce­lona, em vaig aixe­car a les 6 del matí, vaig aga­far un dels pri­mers vols cap a Madrid i un taxi fins al lloc de tro­bada. A quarts de 9 ja hi era i vaig fer temps pre­nent un cafè. A les 9 en punt només havia arri­bat jo al des­patx de la reunió. A un quart de deu van arri­bar els extre­menys amb unes grans ulle­res, senyal d'haver dor­mit poc: havien arri­bat el dia abans i sor­tit a gau­dir del Madrid by night. Joaquín Gar­ri­gues i el seu acom­pa­nyant van arri­bar a dos quarts de deu i ni tan sols es van excu­sar, però ell espe­ci­al­ment va demos­trar una sim­pa­tia que va fer que ningú li cri­tiqués el retard, tot i que vivia a deu minuts en taxi.

Les anècdo­tes es poden con­ver­tir en cate­go­ria. És el que em pro­po­sava.