Jordi Pujol

Com més avança el cas Pujol més m'agrada el per­so­natge. Alguns amics em diuen que veig talent allà on només hi ha medi­o­cri­tat. D'altres que el conei­xen m'asse­gu­ren que ja és vell i que s'ha equi­vo­cat, mal acon­se­llat per l'advo­cat del seu fill, que va ser indul­tat per Zapa­tero fa uns anys, a petició de Con­vergència. Però mirin les foto­gra­fies que han sor­tit de l'estada a Que­ralbs. Veure'l envol­tat de peri­o­dis­tes som­ri­ents, encan­tats de foto­gra­fiar-se al cos­tat d'un home que ha enre­dat tot un país, fa certa impressió. Pujol és un vell gagà? Quan penso en les deci­si­ons que ha pres, jo hi veig el mateix mons­tre cínic de sem­pre, el mateix polític mal­pa­rit que tra­fi­cava amb la misèria i les men­ti­des de l'Estat per sor­tir-se amb la seva, sense dei­xar d'empènyer el país. No crec que esti­gui sacri­fi­cant el seu lle­gat per sal­var la família. Més aviat uti­litza la família per sal­var el seu lle­gat i, en últim cas, morir matant. En un país ocu­pat no hi ha res més sub­ver­siu que els interes­sos més mate­ri­a­lis­tes dels indígenes que no han estat colo­nit­zats. Ja sé que això només ho pot com­pren­dre una part de Cata­lu­nya. Només els cata­lans que vénen de les famílies que s'han sacri­fi­cat per sal­var l'idi­oma i la ban­dera, i que no es van dei­xar endur pel comu­nisme, m'enten­dran. Quan Pujol diu que no anirà al Par­la­ment fins que el seu fill no hagi pas­sat pel jut­jat, o quan ataca els bancs andor­rans després de dema­nar perdó, no es car­rega el seu lle­gat com es pensa el filòsof Ramo­neda. L'està fent gran. Per exem­ple, dei­xant en evidència els que vivien de la seva comèdia i obli­gant Con­vergència a triar entre el referèndum i el pas­sat. Pujol ha sigut el diri­gent més per­vers però alhora menys dolen­tot de la Cata­lu­nya autonòmica, per això el seu mite el sobre­viurà. No va voler ser mai un Xiri­nacs. Però sem­pre ha tin­gut pre­sent que un català neces­sita un cinisme molt supe­rior al de l'Estat per manar i pujar en l'esca­lafó social sense con­ver­tir-se en un ninot dels interes­sos cas­te­llans.