I si no els ajudem?

Qui més qui menys sap que a Espa­nya la Tran­sició es va mun­tar sobre la fal·làcia que el sis­tema polític –no admi­nis­tra­tiu ni ins­ti­tu­ci­o­nal– sor­tia a compte si el com­paràvem amb la dic­ta­dura. Una idi­o­tada pròpia de temps con­fu­sos. Com­pa­rat amb la dic­ta­dura, tot sor­tia a compte. En aquest afany de demos­trar que la política, tan tacada durant el fran­quisme, podia ser “més ren­di­ble”, els par­tits havien de ser barats i això havia de desau­to­rit­zar els afins al règim del gene­ral, que durant bas­tant de temps van ser bas­tants. Encara n'hi ha. Ausa­des. En democràcia –en aquesta democràcia, ai!– ningú ha vol­gut resol­dre el pro­blema. I el sis­tema de par­tits ha con­ti­nuat fun­ci­o­nant, en bona part, amb enganys, auto­en­ganys i un finançament dit de manera eufemística “irre­gu­lar”. Això és comú a tot el ter­ri­to­rio naci­o­nal. No se'n salva ningú. I alguns se n'han apro­fi­tat, fent amb enorme habi­li­tat allò que la savi­esa popu­lar ha vol­gut dir-ne “l'egipci”. És així i ho hem d'arre­glar. En una Cata­lu­nya com manen els déus, més lliure i més digna, seria més fàcil fer-ho, perquè depen­dria dels cata­lans. I no d'ells. Ara els diuen, als cata­lans, ells, que no poden ser lliu­res pre­ci­sa­ment perquè ells són més cor­rup­tes que els altres. Que no hi ha un pam de net i que els seus diri­gents, dolentíssims, s'han fet inde­pen­den­tis­tes per con­ti­nuar robant sense l'Espa­nya vigi­lant. I n'hi ha que s'ho cre­uen. I n'hi ha que els aju­den sem­brant més discòrdia i més des­con­fiança entre nosal­tres. I si no els aju­dem?