L'aplaudiment final

En els dar­rers mesos he hagut d'assis­tir a uns quants fune­rals. A ben pocs no es va aplau­dir en un moment o altre de la cerimònia, o després, per aco­mi­a­dar el fèretre. És un cos­tum que va començar fa quinze anys o més. Els pri­mers casos que recordo són els aplau­di­ments als fèretres de vícti­mes del ter­ro­risme. Sos­pito que aquesta forma d'expres­sar el rebuig a la violència va ser l'ori­gen d'un cos­tum cada vegada més estès. Aviat es van sen­tir aplau­di­ments en els fune­rals de les vícti­mes d'assas­si­nats comuns i també en els comi­ats a polítics, artis­tes i famo­sos en gene­ral. Ara ja és una forma d'expressió habi­tual. A vega­des s'aplau­deix el fèretre. A vega­des s'aplau­deix la inter­venció d'un fami­liar o d'un amic que evoca la per­so­na­li­tat del difunt. Poques coses em resul­ten tan des­con­cer­tants com aquests aplau­di­ments. Aplau­dir ha estat sem­pre i arreu una mos­tra d'entu­si­asme i ¿quin entu­si­asme pot des­per­tar un fune­ral, tret que no sigui el del nos­tre pit­jor ene­mic (al qual segu­ra­ment no hauríem assis­tit)? És evi­dent que en l'ànim de qui aplau­deix una inter­venció en la cerimònia hi la volun­tat d'expres­sar la seva adhesió a les parau­les que ha escol­tat, de mani­fes­tar que les troba jus­tes i encer­ta­des. És el cas que pot resul­tar més com­pren­si­ble, tot i que sen­tir en un enter­ra­ment una expressió tan asso­ci­ada a l'ale­gria no deixa de sor­pren­dre'm. Els aplau­di­ments al fèretre ja em resul­ten extra­ter­res­tres. Què aplau­dei­xen? La mort els pro­voca entu­si­asme? Pot­ser el difunt es va saber morir amb espe­cial elegància i savoir faire i l'aplau­dei­xen com aplau­di­rien l'actu­ació satis­factòria d'un músic o l'encert d'un con­fe­ren­ci­ant. Dis­cul­pin el sar­casme. És clar que aquests aplau­di­ments volen ser l'apro­vació d'una tra­jectòria vital, d'una manera de ser i de pen­sar, l'apro­vació de les actu­a­ci­ons que el difunt va dur a terme en vida, però això es pot expres­sar de mol­tes mane­res. Cada sig­ni­fi­cat té un sig­ni­fi­cant. Aplau­dim quan ens entu­si­as­mem, a qui ens treu de polle­guera li fem boti­farra o li ense­nyem el dit del mig de la mà ben aixe­cat, i per mofar-nos d'algú li fem llen­gots. El silenci sig­ni­fica res­pecte i reflexió, que és el que s'escau davant de la mort, però ara ni els minuts de silenci duren un minut, la gent els fa amb un ull al rellotge i després s'aca­ben gai­rebé sem­pre –és clar– amb aplau­di­ments. Les con­ven­ci­ons ser­vei­xen per enten­dre'ns i si les cap­gi­rem no ens acla­ri­rem. El dia que aplau­dim a tot arreu, ¿com sabrem dis­tin­gir les diferències de sig­ni­fi­cat d'uns aplau­di­ments i altres? Quanta pobresa expres­siva, no?