Feu-nos votar!

Com cada any, l'endemà de l'Onze de Setem­bre ens hem fet la mateixa pre­gunta: i ara què? La pre­gunta és la de cada any, però em fa l'efecte que la res­posta que s'hi ha de donar aquesta vegada és força dife­rent i que per això l'hem de con­cre­tar: i ara què fem nosal­tres? Perquè és clar que ni l'uni­o­nisme ni l'espa­nyo­lisme no faran cap movi­ment en el sen­tit de reconèixer el con­flicte polític i nego­ciar-ne la sor­tida, al con­trari, con­ti­nu­a­ran negant-lo amb la seva Cons­ti­tució i les seves lleis i tota la força que tenen com a estat, que no és pas poca. I aquest “què fem nosal­tres?” vol dir què fan els diri­gents polítics cata­lans.

El movi­ment sobi­ra­nista enge­gat amb el referèndum d'Arenys de Munt, per deli­mi­tar-ho a la curta, té una base social mas­siva, àmplia i trans­ver­sal, és el que li dóna força i con­sistència, però també té un lide­ratge coratjós i potent; la coor­di­nació entre ambdós ha estat essen­cial perquè hàgim arri­bat on som i perquè exhi­bi­ci­ons de fer­mesa i volun­tat de ser i de deci­dir com la Via Cata­lana de 2013 i la V de 2014 hagin estat tan pre­ci­ses i rotun­des, tan inequívoques i incon­tes­ta­bles perquè el món ens miri i se'ns pren­gui de manera seri­osa. Perquè tan impor­tant era que els polítics a l'hora d'ento­mar el repte mires­sin enrere i veies­sin la mul­ti­tud dar­rere seu donant-los suport i empe­nyent-los com que tota aquesta força social trobés la seva guia política.

JA S'HA FET molt DE CAMÍ, però encara no som a dalt. Aquest Onze de Setem­bre els cata­lans han tor­nat a demos­trar que estan al dar­rere dels seus polítics i que no els falla­ran. El movi­ment sobi­ra­nista és del poble català, és el poble qui en fixa l'abast i en deli­mita l'ambició, però el que no pot fer el poble és posar-se al davant. Aquest lloc l'han d'ocu­par els polítics. Dic els polítics, no pas els par­tits. Perquè és l'hora gran del país, el moment de fer política per damunt dels interes­sos dels par­tits.

El 9 de novem­bre hauríem d'anar a votar en la con­sulta que hi ha pro­gra­mada perquè en democràcia els con­flic­tes polítics es reso­len votant i hi ha una majo­ria par­la­mentària i social que vol anar a votar. I perquè el con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya ha arri­bat a un punt de tren­ca­ment i d'incom­prensió que només es pot tan­car a través de les urnes.

Tan­ma­teix, si com sem­bla i és pre­vi­si­ble el govern espa­nyol usa tota la seva força d'estat per impe­dir la con­sulta que hi ha pro­gra­mada, s'haurà d'aca­tar perquè no ens valdrà una con­sulta que no tin­gui garan­ties democràtiques i que el seu resul­tat no pugui ser reco­ne­gut inter­na­ci­o­nal­ment. La clau de la inde­pendència és el vot, és a dir, el dia en què puguem fer saber al món què volem ser els cata­lans expres­sat a les urnes d'una manera democràtica­ment impe­ca­ble. Per això és tan impor­tant la forma més que no pas la data. En aquesta par­tida, l'únic radi­ca­lisme que es pot per­me­tre el movi­ment inde­pen­den­tista és el democràtic.

Per al 9 de novem­bre fal­ten encara vuit set­ma­nes i un referèndum a Escòcia que, en cas de victòria del sí, forçarà la res­posta dels governs de tot el món i afe­blirà la posició de Madrid. Ara, en segon lloc, també em sem­bla que si el 9 de novem­bre no es pot votar la con­sulta, els cata­lans hau­rem de fer una altra demos­tració de força en què hau­rem de tor­nar a dir més clara­ment i inequívoca que volem votar tant sí com no, i els diri­gents polítics hau­ran de tro­bar una alter­na­tiva que ens per­meti votar. Aquest és el repte majúscul que té damunt la taula el govern i els par­tits que estan en el pacte pel dret a deci­dir: tro­bar el des­llo­ri­ga­dor que per­meti votar. Perquè l'Onze de Setem­bre que ve no ens hàgim de pre­gun­tar “i ara què fem?”.