El primer Pujol

Vol­gut amic: Em dema­nes que t'ajudi a enten­dre-ho i amb molt de gust et par­laré del Pujol jove, del pri­mer Pujol i de la seva psi­co­lo­gia (la de lla­vors, és clar).

Amb el Déu a qui et refe­rei­xes, gai­rebé hi vaig con­viure qua­tre anys. Del 57 al 60, abans d'estar con­fi­nat a Girona, a Can Bar­trina, on ja saps que va anar en sor­tir de la presó de Sara­gossa. Quan jo tenia 19 anys i ell 26. Era temps d'apos­to­lat sota la sigla de CC (Crist-Cata­lu­nya) i corríem per comar­ques fent el que ano­menàvem cer­cles d'influència. L'ideòleg del grup era en Rai­mon Galí, que havia sigut capità de l'exèrcit repu­blicà. Péguy, Mari­taine, Ber­na­nos i Saint Exu­pery eren els seus pun­tals, men­tre que d'història de Cata­lu­nya i de la guerra ens ins­truïen Josep Benet, Mau­rici Ser­ra­hima, Coll i Alen­torn, Jaume Nua­lart...

Durant els dos anys que va estar a la presó, aquell grup CC va fer una pro­funda revisió gràcies a un ideòleg extre­meny, Antoni Pérez, que des del món lli­ber­tari havia par­ti­ci­pat en la Guerra Civil. De CC vam pas­sar a FSF (Força Soci­a­lista Fede­ral) i em van enco­ma­nar a mi, l'any 63, expli­car al Pujol encara con­fi­nat el nou ide­ari gru­pal. Tres caps de set­mana vaig anar a Can Bar­trina amb els meus apunts havent dinat. La Marta em feia un cafè i en Pujol no em feia cap comen­tari. Només al final em va dir que el seu pare havia com­prat la Banca Dorca i que ell s'hi pen­sava dedi­car, insi­nu­ant-me que tots aquells plan­te­ja­ments soci­a­lis­tes eren pura fan­tas­ma­go­ria.

En una apro­xi­mació més o menys psi­co­a­nalítica, des­criu­ria el Pujol de lla­vors amb els trets següents:

a) Tre­men­da­ment aus­ter i gasiu. Crec que fal­ten estu­dis neu­rològics sobre l'avi­desa i les grans diferències axiològiques que pro­voca en cada cer­vell el fac­tor diner, valor simbòlic que, evo­lu­ti­va­ment, ha aca­bat sent un con­di­ci­o­nant fona­men­tal per enten­dre el fun­ci­o­na­ment humà.

b) Mai sabies què bar­ri­nava ni què por­tava entre mans. Solia ser sec, però també afectuós quan per­to­cava. Per molt com­promès que estigués amb un grup, sem­pre tenies la sen­sació que ell anava per lliure.

c) Li agra­dava la litúrgia, amb un ampli ven­tall de ges­ti­cu­la­ci­ons i ric­tus faci­als i un par­lar pla­ner i estu­di­a­da­ment popu­lar que com­par­tia amb mossèn Ballarín, que també vaig conèixer bé en aquell temps. No t'estra­nyi, doncs, que en Ballarín hagi sor­tit imme­di­a­ta­ment a dis­cul­par-lo.

d) Des­con­fiat i cal­cu­la­dor amb la gent del seu entorn. Una vegada que vaig por­tar Modest Prats a una reunió a casa seva, al car­rer Mitre, el va fer espe­rar al rebe­dor i a mi em va con­duir a una cam­bra a part per inter­ro­gar-me sobre si podia tenir alguna con­co­mitància amb l'Opus. Lla­vors, i més o menys com ara, l'Opus era l'eina de cas­te­lla­nit­zació del règim. Amb el temps, però, Pujol va can­viar la seva aversió a l'Opus en entrar en la vin­cu­lació Opus-diner-poder.

e) No tenia amics per­so­nals. Pot­ser el més pro­per era el seu cunyat Cabana. Penso que estava man­cat d'empa­tia, però que conei­xia molt bé el valor que l'empa­tia té per als altres. Com que no es tro­bava emo­ti­va­ment engan­xat a ningú, això li per­me­tia cir­cu­lar i mani­pu­lar tran­quil·lament els dife­rents sec­tors soci­als en bene­fici de les seves dèries i objec­tius per­so­nals. Tinc entès que aques­tes per­so­na­li­tats ten­dei­xen a crear codis pro­pis de com­por­ta­ment i que sen­ten culpa en infrin­gir-los, però molta menys que si ho fan amb els codis comuns. 

En fi, queda molt per dir. Quan vul­guis con­ti­nu­a­rem. Una forta abraçada.