La pugna continua

Això de ser catalans és esgotador. Passen els dies, les setmanes, els mesos, els anys, les dècades, els segles... I els catalans vinga a empènyer –o a emprenyar, segons es miri en versió catalana o madrilenya–. En comptes de Sant Jordi hauríem d'adoptar com a patró el pobre Sísif, escarrassant-se per enfilar la maleïda pedra fins al cim i comprovar un cop allà com engega a rodar muntanya avall. I així fem. De moment és encara una incògnita si aconseguirem viure mai un referèndum com el d'Escòcia. Però el que tenim ben clar és que la dutxa escocesa no ens l'estalvia ningú. Un cop més, i després de l'escalf anímic de constatar la voluntat del president de tirar endavant la consulta i la capacitat dels sobiranistes per conservar la unitat, el TC ens ha llançat un nou cubell d'aigua freda. Fins aquí, res de nou. Ben mirat, ens podríem haver apuntat en una mena d'aportació col·lectiva en la campanya per recaptar fons per lluitar contra l'ELA. Però, atenció, perquè aquest cop no és ben bé com sempre. No ha estat suficient que, com és habitual, des del Constitucional s'engegués l'aixeta de l'aigua glaçada per ruixar les aspiracions catalanes. No. Aquest cop ha estat, de fet, ben diferent. Hi ha hagut autèntiques corredisses a Madrid. Dictamen del Consell d'Estat diumenge, Consell de Ministres extraordinari dilluns, compareixença del president espanyol inclosa –pensin que veure Rajoy en roda de premsa és ja més sorprenent que una aparició de l'arcàngel Sant Miquel a Garabandal– i, finalment, inèdita reunió extraordinària del TC –que amb l'estreta connexió que mostra amb els dictats del govern espanyol ha incorporat una nova balda al dogal que ofega la seva imatge i ara es veurà obligat a dictar sentència amb rapidesa–. Aquest cop, sota el nerviós brogit de la cursa madrilenya es percep una sensació d'autèntic temor. Sembla que David ha aconseguit espantar Goliat. I que, a la fi, la política espanyola ha pres consciència que té un problema –i dels grossos–. La pugna continua.