‘Compadreo'

En l'actual pano­rama de con­fusió política i per des­comp­tat econòmica, ence­tar l'exer­cici de la per­ple­xi­tat com­porta la faci­li­tat que han tin­gut els vui­tanta-sis direc­tius de l'empresa finan­cera Bankia per come­tre unes ope­ra­ci­ons irre­gu­lars durant tres o qua­tre anys seguits amb unes quan­ti­tats escan­da­lo­ses per si matei­xes. Trobo difícil jus­ti­fi­car amb raons de lògica tot l'entre­llat; m'inclino per creure que és la mateixa debi­li­tat del sis­tema i l'apa­rent inha­bi­li­tat per dis­tin­gir el que un neces­sita del que li cor­res­pon. Puc fer l'esforç d'ima­gi­nar les des­pe­ses de gent acos­tu­mada a l'apa­rença i a la fri­vo­li­tat, però el dubte essen­cial és el mateix: eren cons­ci­ents que la moti­vació de la des­pesa era l'avarícia? El ser humà en néixer dis­posa d'una quan­ti­tat mesu­rada d'avarícia al cos­tat d'una natu­ral valen­tia i uns paràmetres de con­fiança molt amplis: amb el pas del temps la con­fiança i la valen­tia dis­mi­nu­ei­xen fins a des­a­parèixer, dei­xant en un estat no natu­ral de crei­xe­ment l'avarícia.

Hi ha un altrE aspecte que des­borda la casuística dels fets, gai­rebé tots ells eren amics o tenien amics molts pode­ro­sos. Ales­ho­res aquesta amis­tat els far­cia d'una mena d'arma­dura inven­ci­ble que feia sal­tar pels aires la judi­ca­tura, el dret mer­can­til i la més intrínseca ver­go­nya. Tenir la paciència de mirar el detall dels esti­pen­dis és d'una volun­tat ferotge i esbri­nar la forma amb la qual es paga­ran aquests ges­tos des­me­su­rats, una autèntica gestió de paciència. Estimo que la supo­sada impu­ni­tat que els assis­tia tenia la seva base en l'amis­tat que es mani­fes­tava amb els copets a l'espat­lla o en la cer­tesa d'un mail que deia ober­ta­ment que aquells eren “gas­tos de repre­sen­tación” dels quals se n'havia de fer càrrec l'enti­tat, com es tenia per cos­tum. Aquesta amis­tat que sig­ni­fi­cava que “Fula­net” era un dels nos­tres i que per tant era into­ca­ble: no és que tingués fona­ment genuí, més aviat era una con­veniència o un emmas­ca­rat pacte de no agressió. Cul­ti­var l'avarícia difícil­ment és una tasca solitària, en aquest cas la impu­ni­tat es cerca i es troba en el nom­bre d'impli­cats. Des­co­nec si aquest mateix axi­oma s'apli­carà als prin­ci­pis legals de res­ti­tució i a les impo­si­ci­ons que tipi­fi­qui el codi mer­can­til o penal; però sos­pito que la cele­ri­tat que hem vist en altres casos serà absent per la com­ple­xi­tat del “bunyol” i el tei­xit d'amis­tats que es posarà en marxa per miti­gar l'impacte en aquells que ocu­pen o han ocu­pat el poder. Del que estic segur és que la vista de les cau­ses serà esbi­ai­xada per unes noves notícies que ens situ­a­ran a la cua dels països on la trans­parència és con­si­de­rada un bé col·lec­tiu i de futur. La repre­sen­tació real dels interes­sos del poble queda molt allu­nyada de la rea­li­tat quo­ti­di­ana.

Pot­ser aquesta inversió en béns reals, però intan­gi­bles, com la trans­parència, la democràcia, el bon govern, etc... és l'únic camí segur per revis­co­lar les for­mes de con­viure d'un país i una gent lliu­rada a la tasca de millo­rar, en tots els aspec­tes de la vida en comú. Entenc que són prin­ci­pis d'una uto­pia per­fec­ta­ment abas­ta­ble i que la nega­ti­vi­tat que ens acom­pa­nya només és acci­den­tal; no és pas meres­cuda, ni congènita. Hi haurà un moment que la “bona gent” tor­narà a posar els límits de con­ducta. S'acre­di­ten aquells que fan ser­vir l'amis­tat com a camí de crei­xe­ment i experiència com­par­tida. Serà una gent que repar­tirà amb seny la riquesa i no esmerçarà esforços perquè tots siguem iguals, sobre­tot davant de les lleis.