Lluís Companys

Quan el pro­fes­sor Miquel Cami­nal era res­pon­sa­ble del Memo­rial Democràtic va inten­tar acon­se­guir que l'acte anual, a la Puerta del Sol, de l'ani­ver­sari de l'afu­se­lla­ment del pre­si­dent Lluís Com­panys, de cada 15 d'octu­bre, tingués lloc als espais de l'antiga Dirección Gene­ral de Segu­ri­dad, que ja era –i és– seu de la Comu­ni­dad de Madrid. La res­posta d'Espe­ranza Aguirre, que ales­ho­res pre­si­dia la tan exòtica auto­nomía madri­le­nya, va ser taxa­tiva: ens acu­sava de pre­ten­dre encen­dre focs de rancúnies on tot havia de ser pau i treva. En aquest 2014 tan asse­nya­lat, al Cen­tre Cul­tu­ral Blan­querna tindrà lloc, el 28 d'octu­bre, la reflexió col·lec­tiva sobre aquell assas­si­nat d'estat con­tra un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, el 15 d'octu­bre del 1940. Com ens recorda l'his­to­ri­a­dor Josep Benet, als cataus sinis­tres d'aque­lla DGS, Com­panys va ser vexat, tor­tu­rat, insul­tat, sotmès a tota mena d'humi­li­a­ci­ons, fins al seu tras­llat a Montjuïc, on havia de ser objecte d'un judici sumaríssim i d'una con­demna a mort, exe­cu­tada per sol­dats que ni sabien dis­pa­rar. ¿Quins actes de repa­ració de tan­tes bar­ba­ri­tats ha pro­gra­mat, a favor de la memòria de Com­panys, el govern de Rajoy, que mai no deixa d'invo­car una Cons­ti­tució que té com a objec­tiu “con­so­li­dar un estat de dret, pro­te­gir-nos en l'exer­cici dels drets humans, les nos­tres cul­tu­res i tra­di­ci­ons, llengües i ins­ti­tu­ci­ons; esta­blir una comu­ni­tat democràtica avançada”?

Els exi­li­ats cata­lans repu­bli­cans de Xile par­la­ven de Com­panys amb Pablo Neruda, que va escriure un Canto en la muerte y resur­rección de Luis Com­panys. Va ser el vehi­cle perquè pobles d'arreu sabes­sin què havia pas­sat amb Cata­lu­nya i amb el seu pre­si­dent: “Y todas las raíces de Cataluña herida / recibían la san­gre del manan­tial de tu alma.” Si els que ens manen, ens renyen, ens ame­na­cen... con­ser­ves­sin, encara, un gram de dig­ni­tat, dema­na­rien perdó als cata­lans per tot el que van fer uns altres abans amb el nos­tre cap. I enten­drien les raons d'un poble que, tos­sut, exi­geix, sense embuts, lli­ber­tats, per a les quals fa massa temps que llui­tem ini­de­si­nen­ter.