Salut del neoliberalisme

Una de les afir­ma­ci­ons rei­te­ra­des que no deixa de sor­pren­dre'm és aque­lla que fa referència a la supo­sada des­com­po­sició del nos­tre capi­ta­lisme d'arrel neo­li­be­ral. Els epi­ta­fis con­te­nen uns quants llocs comuns que, com l'all, es van repe­tint a mesura que avança el temps. Així, uns rei­te­ren la mort del con­sens econòmic al vol­tant de les polítiques dites d'aus­te­ri­tat. Cert. Altres subrat­llen la manca de con­fiança dels ciu­ta­dans, sobre­tot a Occi­dent, en les supo­sa­des vir­tuts del mer­cat. Cert també. D'altres apun­ten al con­trapès sor­git amb el des­ple­ga­ment del model de capi­ta­lisme auto­ri­tari (Rússia o Xina) o popu­lista-boli­varià. Costa no estar-hi d'acord. I encara, d'altres com J. Rik­fin a La soci­e­dad de coste mar­gi­nal cero, s'afa­nyen a escriure un res­pons al capi­ta­lisme a par­tir de fixar-se en l'auge de l'eco­no­mia solidària o col·labo­ra­tiva i a l'impuls d'inter­net.

Tot l'ante­rior és cert, però, mal­grat tot, la lec­tura glo­bal que se'n fa no pot ser més equi­vo­cada. Per què no acaba de caure un model apa­rent­ment tan debi­li­tat? Dues raons són aquí esca­ients. Per una banda, per la trista situ­ació de l'única alter­na­tiva ideològica que, en el con­text de les democràcies occi­den­tals, podria impul­sar el canvi de model: la soci­al­de­mocràcia. Per altra banda, perquè obvia la trans­for­mació d'aquest neo­li­be­ra­lisme: d'església sense feli­gre­sos a magma cul­tu­ral omni­a­bas­ta­dor i omni­pre­sent. Sobre la decadència de la soci­al­de­mocràcia ja s'ha escrit tant que el millor és parar atenció a la França que en un moment pas­sat va fer-ne ban­dera. Aquí cal fixar la mirada en la crisi a foc lent del govern Hollande, en el seu gir cap a la dreta. Dei­xar, per exem­ple, constància del reem­plaçament del rup­tu­rista minis­tre d'Eco­no­mia Mon­te­bourg (sí, el de Votez pour la démon­di­a­li­sa­tion) pel finan­cer Macron i pren­dre nota de les cotes de popu­la­ri­tat sota mínims. Diguem-ho. La mesura més tren­ca­dora en la seva agenda pro­gres­sista, fins ara, tal vegada hagi estat la de no haver com­pu­tat la pros­ti­tució en el nou càlcul del PIB francès.

I és que el neo­li­be­ra­lisme sobre­viu a cri­sis finan­ce­res, a oli­go­po­lis, a para­di­sos fis­cals i a por­tes rotatòries (ja saben: expolítics en con­sells d'admi­nis­tració i etcètera) perquè ja fa temps que va dei­xar el món de l'eco­no­mia per entrar de ple en la nos­tra vida pri­vada. Es tracta d'un neo­li­be­ra­lisme que flo­reix en la indi­vi­du­a­lit­zació de la soci­e­tat, en l'accep­tació d'una meri­tocràcia que, mal entesa, afirma situar cadascú al lloc on li toca al marge de l'actu­ació de l'estat. Un neo­li­be­ra­lisme reci­clat en forma de culte a la tec­no­lo­gia i a la digi­ta­lit­zació.

Con­tra el ‘dic­tum' mar­xista, ja no hi ha sepa­ració entre capi­ta­lis­tes i obrers: tots som empre­sa­ris, maxi­mit­za­dors del nos­tre valor de marca per­so­nal, com­pe­tint els uns con­tra els altres i con­tra un mateix. En aquest còctel de pro­fe­cia i ins­tru­men­ta­lit­zació, el mer­cat passa a ser entès com un feno­men tan natu­ral com la pluja. No només tot és sus­cep­ti­ble de ser trans­for­mat en mer­ca­de­ria, sinó que ens hi ren­dim ale­gre­ment. Pen­gem infor­mació a la xarxa joio­sos sabent que empre­ses com Acxiom mer­ca­de­gen amb les nos­tres dades. Ente­nem com a signe dels temps que Face­book o Apple paguin la con­ge­lació dels òvuls de les seves emple­a­des per tal d'endar­re­rir la mater­ni­tat.

L'exem­ple més rodó d'aquest neo­li­be­ra­lisme trans­for­mat en patró de con­ducta prové del filó de Bankia. Ima­gi­nar el senyor Blesa anant i venint cent qua­ranta qua­tre vega­des del cai­xer automàtic per reti­rar l'import màxim dis­po­ni­ble, i fent-ho en ple procés de rees­truc­tu­ració bancària, dóna la trista mesura de per què els pro­fe­tes de l'apo­ca­lipsi neo­li­be­ral s'equi­vo­quen de ple. Lle­gei­xin Byung-Chul Han i ho enten­dran per­fec­ta­ment.