L'enfonsament espanyol

La qüestió cata­lana està ser­vint a la ciu­ta­da­nia de l'Estat per evi­den­ciar un pro­blema més pro­fund i que l'afecta més direc­ta­ment: Espa­nya expe­ri­menta un col·lapse mul­ti­orgànic. Les seves ins­ti­tu­ci­ons s'han rebai­xat fins al punt de sem­blar una cari­ca­tura. El seu pres­tigi inter­na­ci­o­nal ha dava­llat a nivells turcs. El nivell de males­tar social fa pen­sar en períodes pre­re­vo­lu­ci­o­na­ris. Gràcies a l'estu­pi­desa de molts espa­nyols addic­tes a un naci­o­na­lisme banal, no sem­blen ado­nar-se que la irri­tació pel nos­tre inde­pen­den­tisme és símptoma d'una decadència impa­ra­ble.

El nos­tre procés ha ser­vit per evi­den­ciar la nul·la cul­tura democràtica hispànica i demos­trar que no han sen­tit mai a par­lar de Mon­tes­quieu. Que l'Estat fa ser­vir els seus poders –bri­gada Aran­zadi, TC, Bru­nete mediàtica i BOE– com a agents col­pis­tes; que la gestió de cri­sis com la de l'Ebola mani­festa una fat­xen­de­ria suïcida, que la cor­rupció ha pas­sat de ser estesa en el sis­tema a esde­ve­nir sistèmica, o que l'acti­tud auto­ritària ha con­ver­tit el fet català (i aviat el basc) en un mal­de­cap inter­na­ci­o­nal. Això s'ha traduït en una pro­gres­siva mar­gi­nació d'Espa­nya en els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals, en crítiques seve­res, per part de diplomàtics i ins­ti­tu­ci­ons econòmiques, en una rebaixa implícita en l'esta­tus polític dins la UE i una fallida total de la “Marca Espa­nya”.

Per què? No fa tant la per­cepció exte­rior s'havia situat en uns nivells rao­na­bles. El procés de la Tran­sició havia acon­se­guit enta­ba­nar bona part dels ana­lis­tes. Tan­ma­teix, alguna cosa havia anat pas­sant perquè, a par­tir de mit­jan anys noranta, la imatge de l'Estat davant del món (i dels matei­xos espa­nyols) anés dete­ri­o­rant-se. La Tran­sició, i la democràcia tute­lada resul­tant, es fona­mentà en un pacte desi­gual pel qual les elits fran­quis­tes, gua­nya­do­res d'una guerra civil i impo­sa­des a l'Estat després d'una guerra d'exter­mini, man­te­nien el con­trol tot per­me­tent que gover­nes­sin altres. Seguien domi­nant els poders fàctics, men­tre dei­xa­ven la gestió política a per­so­nat­ges més o menys demòcra­tes. El període soci­a­lista, amb les seves llums i les seves ombres, havia permès moder­nit­zar el país, d'acord amb l'evo­lució social del moment. Malau­ra­da­ment, amb l'eclosió del Par­tit Popu­lar, el fran­quisme sociològic passa del con­trol a distància a ocu­par direc­ta­ment les ins­ti­tu­ci­ons. Els popu­lars, per heràldica, ide­o­lo­gia, apti­tud i acti­tud han estat, i són, fran­quis­tes, és a dir, tota­li­ta­ris, incom­pe­tents, into­le­rants, cata­la­nofòbics, clas­sis­tes, i com es demos­tra en el dia a dia, pro­pen­sos a una cor­rupció pro­funda i adhe­rida en el sis­tema, des d'una arre­lada tra­dició d'impu­ni­tat. El nivell d'estrès que pro­picià l'Azna­rato (1996-2004) ja va empènyer ales­ho­res vers moments d'alta tensió. En recu­pe­rar el govern, han confós democràcia amb poder il·limi­tat i incon­di­ci­o­nal, amb for­mes dic­ta­to­ri­als i con­tin­guts reac­ci­o­na­ris.

Tan­ma­teix, en ple procés de glo­ba­lit­zació, la “casta”, les elits extrac­ti­ves, que­den en evidència res­pecte a un món que con­si­dera aquest grup social anacrònic. Que sus­cita inco­mo­di­tat entre la classe diri­gent euro­pea. El res­cat ban­cari, i el canvi de repar­ti­ment d'influències en la UE ha pro­pi­ciat que els fons comu­ni­ta­ris dei­xin de for­nir comp­tes nume­rats de bona part dels grups diri­gents, senyal inequívoc que han de dei­xar pas a altres elits més dinàmiques. La res­posta de la llotja del Ber­nabéu ha estat histèrica: un reforçament de la pressió interna, de saqueig con­tra la pròpia ciu­ta­da­nia més feble: roba­tori indis­cri­mi­nat de l'estalvi popu­lar (pre­fe­rents i des­no­na­ments), dels cli­ents d'unes elèctri­ques d'estruc­tura feu­dal, ofe­ga­ment impo­si­tiu de les clas­ses mit­ja­nes, invo­lució social i labo­ral, i també de dis­cri­mi­nació fis­cal con­tra els Països Cata­lans. Les con­seqüències: un crei­xent males­tar que pot cata­lit­zar amb opci­ons rup­tu­ris­tes. I, per des­comp­tat, la més que pos­si­ble dis­so­lució d'Espa­nya, amb una inde­pendència de Cata­lu­nya que cal enten­dre com la pos­si­bi­li­tat real de la rup­tura pen­dent amb el fran­quisme. Al cap i a la fi, la soci­e­tat cata­lana és la que està més orga­nit­zada i mobi­lit­zada per fer front a la dic­ta­dura post­fran­quista.

Els cata­lans ja fa temps que hem asse­nya­lat que l'empe­ra­dor espa­nyol va des­pu­llat de democràcia. Ara, entre atacs irats, el seu nucli diri­gent assis­teix a la des­com­po­sició del seu cor­tijo. Molts comen­cen a ado­nar-se que la gent els ha per­dut la por i el res­pecte. Tan­cats en el seu búnquer de La Mon­cloa, alguns detec­ten ja els pri­mers senyals de l'unter­gang, l'enfon­sa­ment.