L'endemà del 9-N

El dia 9 aniré a votar i ho faré ben cons­ci­ent que no és un referèndum ni tan sols una con­sulta. Per­fec­ta­ment al cas que el resul­tat no tindrà cap vali­desa admi­nis­tra­tiva, i que no ha exis­tit una cam­pa­nya con­tras­tada sobre­tot perquè, com ha asse­nya­lat Josep Ramo­neda, no hi ha hagut ningú que hagi arti­cu­lat els par­ti­da­ris del no. Per­fec­ta­ment assa­ben­tat que en els ter­mes que es plan­teja, aquest procés par­ti­ci­pa­tiu és una enquesta àmplia a la ciu­ta­da­nia, amb cober­tura i suport econòmic ins­ti­tu­ci­o­nal, i amb una gran dosi de volun­ta­risme. I que es tracta, per damunt de tot, de saber per apro­xi­mació quin és el pols de l'opinió pública a Cata­lu­nya i com es tra­du­eix, en xifres, l'ambi­ent de les rei­te­ra­des mobi­lit­za­ci­ons ciu­ta­da­nes des del mes de juliol de 2010. Puc afe­gir que estic molt d'acord amb aquells que expli­ci­ten, com ho va fer Josep M. Flo­tats a El Suple­ment de Cata­lu­nya Ràdio el dar­rer cap de set­mana, que ens cal mesu­rar la tem­pe­ra­tura de la nos­tra soci­e­tat perquè, un cop més, serem molts els qui, des de posi­ci­ons molt diver­ses, ideològiques i soci­als, creu­rem que s'ha de dir que ja n'hi ha prou. El mateix Flo­tats insis­tia en un fet relle­vant; ningú, a Madrid, no li ha pre­gun­tat ni retret el clima de Cata­lu­nya; un clima que des d'aquí con­si­de­rem de nor­ma­li­tat i cohesió i que, en canvi, des de fora, des de tri­bu­nes interes­sa­des, es tracta de fer creure que estem tren­cats, divi­dits, frac­tu­rats, des­ba­lles­tats. Ningú que tin­gui lli­gams afec­tius i fami­li­ars a Cata­lu­nya, i a d'altres ter­ri­to­ris de l'Estat espa­nyol, no podria sos­te­nir coses com que aquí hi ha dis­cri­mi­nació lingüística, o impo­si­ci­ons exclo­ents i que hi domina un sec­ta­risme cul­tu­ral i lingüístic. Més aviat queda clar que tot­hom es mou i viu en un clima de màxima lli­ber­tat i nor­ma­li­tat.

Quin és, doncs, el motiu que ens por­tarà a les urnes, encara que sigui en una con­vo­catòria tan sin­gu­lar? L'agressió i el menys­preu a l'auto­go­vern des de la liqui­dació de l'Esta­tut, la dis­cri­mi­nació econòmica rei­te­rada i con­cre­tada en uns pres­su­pos­tos de l'Estat mani­fes­ta­ment injus­tos, la negació de la iden­ti­tat naci­o­nal de Cata­lu­nya, la negació i l'agressió al marc com­pe­ten­cial cul­tu­ral i lingüístic, el silenci més abso­lut a les recla­ma­ci­ons plu­rals i nor­mals d'un poble satu­rat d'incom­pren­si­ons. Per a alguns això pot­ser no és tot, per a d'altres tot això sumat no és poc. Per a tots, són símpto­mes d'una rup­tura de les regles del joc, del pacte d'estat, del marc fle­xi­ble de la Cons­ti­tució que ara s'ha petri­fi­cat, fet rígid, escle­ro­tit­zat i esde­vin­gut una excusa de mal paga­dor per retro­ce­dir a posi­ci­ons pre­au­tonòmiques.

He d'afe­gir que com­prenc tots els neguits dels diri­gents polítics com­pro­me­sos amb el dret a deci­dir. Com­prenc i res­pecto la posició neta i clara d'UDC i d'ICV a favor del sí a la pri­mera pre­gunta i amb lli­ber­tat de vot per a la segona. Entenc molt bé, tant la posició del pre­si­dent Mas, de no por­tar les coses a un punt de rup­tura irre­ver­si­ble i, natu­ral­ment, també entenc que ERC, i el seu líder, hagues­sin pre­fe­rit por­tar les coses més enllà i posant en qüestió lega­li­tats i sobi­ra­nies de l'Estat.

Però hem arri­bat fins aquí, i ho hem fet amb una uni­tat estan­tissa i fràgil, i amb més dub­tes avui que fa un mes. Però amb més crèdit res­pecte a la nos­tra volun­tat i capa­ci­tat de diàleg. Avui, el marge del crèdit és nul als par­tits de dis­ci­plina espa­nyola que s'han blin­dat al vol­tant d'una defensa numan­tina (quina paraula!) d'alguns dels arti­cles de la Cons­ti­tució per no per­dre bous i esque­lles.

L'horitzó, l'endemà, serà un altre. Alguns trac­ta­ran de mini­mit­zar o ridi­cu­lit­zar els resul­tats. D'altres pen­sa­ran que és l'opor­tu­ni­tat de la uni­tat, d'unes ple­bis­citàries i d'una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència. Però tots ens ado­nem que amb aquest esquema, la data del 9-N haurà estat només una etapa en el camí cap a un moment ter­mi­nal, cap a una opció uni­la­te­ral. Però és plau­si­ble aquesta opció uni­la­te­ral? Té recor­re­gut o en el camí de la mítica uni­tat només hauríem endar­re­rit l'hora de la veri­tat? Alguns apel·len al diàleg. Ja m'està bé. Però si no hi ha diàleg i la rup­tura té con­no­ta­ci­ons suïcides, quin camí ens queda? Ara sí que els nos­tres diri­gents polítics han de par­lar molt clar, no poden endar­re­rir els plan­te­ja­ments, no poden ama­gar el cap sota l'ala. I els polítics espa­nyols han de saber que, cons­ci­ents d'aquest atzu­cac, hau­ran de pagar un altíssim preu per la seva into­lerància i con­cu­piscència política.