El color de la tragèdia

Pot­ser per càlcul o pot­ser per un atzar favo­ra­ble coin­ci­dei­xen dues notícies gra­tes i rela­ci­o­na­des. Una: a par­tir de demà es podrà veure a Bar­ce­lona, al MNAC, una expo­sició que reu­neix per pri­mer cop en soli­tari l'obra de Car­les Casa­ge­mas (Bar­ce­lona, 1880 – París, 1901). Artista suïcida, alcohòlic, mor­finòman, pro­mesa no con­su­mada de l'art con­tem­po­rani i amic de Picasso, Casa­ge­mas és una figura tràgica i romàntica que ens ha arri­bat sobre­tot a través d'aquesta amis­tat i de la seva presència fan­tas­magòrica en l'etapa blava del pin­tor mala­gueny. L'expo­sició reu­neix 31 dibui­xos i set olis: el ves­tigi d'una car­rera estron­cada abans de començar. Dues: Lli­bres del Segle acaba de publi­car la cul­mi­nació d'un laboriós tre­ball de deu anys: el lli­bre Ger­maine Gar­ga­llo. Cos, pin­tura i error, en el qual Cris­tina Masanés recons­tru­eix el tri­an­gle for­mat per Gar­ga­llo, Casa­ge­mas i Picasso: el suïcidi de Casa­ge­mas d'un tret al cap després d'inten­tar matar-la, la relació poste­rior entre Gar­ga­llo i Picasso, i la segona part d'aquesta relació, quan Picasso ja és el poderós geni uni­ver­sal i ella, ales­ho­res vídua de Ramon Pic­hot, una vella vençuda per la pobresa i la sífilis.

El lli­bre de Masanés, a qui ja devíem la bio­gra­fia de Lídia Noguer, la Ben Plan­tada (Lídia de Cadaqués, Qua­derns Crema, 2001) és una apro­xi­mació biogràfica a una dona sense bio­gra­fia, una cocotte més del Mont­mar­tre bohemi que va bri­llar i es va apa­gar amb la mateixa fuga­ci­tat que tan­tes altres. La diferència són Picasso i Casa­ge­mas. Picasso, un noi ambiciós que havia de men­jar-se el món i que va esde­ve­nir el gran mons­tre de la pin­tura con­tem­porània, genial, mul­ti­mi­li­o­nari, egòlatra. Casa­ge­mas, un fill de papà tor­tu­rat i nihi­lista que s'aboca al des­as­tre en per­fecta línia recta. Enmig, Ger­maine, la passió, el sexe, un cos. En el rere­fons de la tragèdia, apa­rei­xen Bar­ce­lona i París en clarobs­curs: gran­desa i misèria, art i política, l'expo­sició uni­ver­sal i els prostíbuls, la Ram­bla aris­tocràtica i el barri Xino. La prosa de Masanés no és pre­ci­sa­ment un detall menor: una història, la millor història, sem­pre pot expli­car-se mala­ment. Masanés relata però alhora fa emer­gir del relat el lirisme, la bellesa i l'hor­ror lli­gats i tre­nats, com si Gar­ga­llo i Casa­ge­mas poses­sin cares con­cre­tes als ver­sos que Bau­de­laire dedica a la bellesa: “el Destí, com un gos, et va seguint ullprès; / vas sem­brant a l'atzar la joia i els des­as­tres, / i tu ho gover­nes tot i no res­pons de res”.