Pastorets republicans

Aquest títol, irre­ve­rent i para­do­xal en apa­rença, el va dir un dels res­pon­sa­bles de l'esde­ve­ni­ment men­tre sortíem (diven­dres, tea­tre El Jardí de Figue­res) de la per­for­mance escènica titu­lada 14 Abril. Obra coral excel·lent perquè hi inter­ve­nen mol­tes per­so­nes, que can­ten i toquen, i que ho fan molt bé: des de la Coral Polifònica fins a en Josep Tero, pas­sant per Gonçal Come­llas, Sara Parés i els seus amics, i una dot­zena més, tots extra­or­di­na­ris. Remar­ca­ble expe­ri­ment tea­tral perquè els bons actors impli­cats l'hi fan: Josep Antoni Tudela, Marc Sala, Txema Ala­bert, Laia Alsina i mitja dot­zena més. Més els rea­lit­za­dors, gra­fis­tes, tècnics audi­o­vi­su­als, ves­tu­a­ris... i els dos que l'han ima­gi­nat i n'han fet el guió: Alfons Romero i Jordi Pla. Vuit mini­re­lats escènics i enca­de­nats sobre altres tants cator­zes d'abril de dis­tints moments de la història del país, com, per exem­ple, el de durant la guerra de 1714 o el de 1939; els més dar­rers pre­sen­ten la vir­tut didàctica d'expli­car com el repu­bli­ca­nisme empor­danès, de matriu fran­cesa i forja espa­nyola, a mesura que avança el segle XIX es va tor­nant fede­ral, que és com si diguéssim cata­la­nista d'esquer­res. I és que, petit à petit, el repu­bli­ca­nisme es va arren­gle­rant al cos­tat del cata­la­nisme ene­mic de dre­tes –Tor­ras i Bages, Ver­da­guer, etc. No pas tot perquè, posem per exem­ple, als anys trenta el pro­gre Josep Soler Grau, edi­tor d'El sanyó Pan­craci i pro­fes­sor de l'ins­ti­tut Mun­ta­ner, es mani­festa, ell i d'altres col·legues, con­tra la nor­ma­lit­zació uni­ver­sitària que vol impul­sar la Gene­ra­li­tat, mal­grat l'uni­ta­risme d'aque­lla República.

A Romero i Pla ja els ve de lluny col·labo­rar en afers històrics o lite­ra­ris; només citaré un títol de 1987: Cato­li­cisme i anti­cle­ri­ca­lisme a l'Empordà del segle XIX... El nom d'aquest tre­ball em fa pen­sar que els meus amics vénen a ser com, i ja em per­do­na­ran, els Pep­pone i don Cami­llo de Gio­vanni Gua­reschi. I, com els ita­li­ans popu­la­rit­zats per aque­lles pel·lícules dels anys cin­quanta, no van pas sols; amb Car­les Colo­mer i Mn. Josep Taber­ner ja fan qua­tre que boguen en un mateix sen­tit, i no hi poso més noms perquè no hi cabrien però hi són; perquè se'n facin càrrec, són els que, posem, es van fer visi­bles con­tra el pas de cami­ons gros­sos per la Vila Flo­rida. Com que el grup sem­bla sòlida­ment cons­tituït, i la tra­jectòria vigo­ro­sa­ment deci­dida, pro­po­sa­ria un nom per als nos­tres amics: “Penya de la bar­raca in pro­gress”, a major honor i glòria de l'espai horacià que els sol aco­llir, ubi­cat a sobre de l'escata calcària que queda al nord de Figue­res.