La cadernera

Carel Fabritius va ser un alumne de Rembrandt la vida del qual va quedar truncada per una explosió a Delft que va destruir bona part de la seva obra. No obstant això, entre els quadres que va deixar destaca La cadernera. Aquesta delicada obra, que forma part de la col·lecció del museu Mauritshuis de l'Haia on conviu amb la Noia de la perla o la Lliçó d'anatomia, és l'eix central de la darrera novel·la de l'escriptora nord-americana Donna Tartt. En l'obra de Tartt, La cadernera irromp de manera brutal en la vida d'un nen i la condicionarà en forma de secret angoixant i obsessiu. Quan el nen es converteix en adult, l'ombra del petit ocell –i d'un munt de fantasmes personals– el continuarà perseguint sense pietat. Finalment, acabarà encerclant-lo en un carreró sense sortida, en una situació que no canviarà fins que el secret aconsegueixi sortir a la llum. Es tracta d'un desenllaç sorprenent –i criticat– i amb una conclusió alliberadora per al protagonista que, parafrasejant el seu pare –una figura que se'ns ha dibuixat com a fracassada i mesquina–, conclou que “a vegades cal perdre per guanyar”.

I, a què ve aquesta història? Doncs, que la conclusió d'aquest personatge m'ha vingut al cap escoltant Duran Lleida a 8tv i a Catalunya Ràdio. Fa uns mesos ja va confessar que se sentia atrapat. Ara, de nou, apareix tens. Massa tens. A la defensiva. De mal humor per cansament, segons admet. Duran es resisteix a acceptar entrar en un debat que no considera seu. Ni a favor ni en contra de la independència. Cap dels dos papers li correspon. No se sent comprès ni a Barcelona ni a Madrid. I el seu recorregut apareix gairebé sense sortida. Evidentment la situació del líder d'Unió no té res a veure amb la dramàtica història del protagonista de Tartt, però potser el desenllaç es perfila similar. Potser, també com el protagonista de la novel·la, Duran haurà d'arribar a la conclusió que a vegades per guanyar cal perdre.