Opinió

De set en set

La jugada perfecta

Les juga­des d'escac més ele­gants són aque­lles que, amb el mínim de movi­ments, pro­vo­quen una mor­tal­dat devas­ta­dora entre les peces del rival. En la lògica política d'Artur Mas hi ha una bellesa estètica demo­li­dora, sus­ten­tada en l'aus­te­ri­tat d'una eco­no­mia de movi­ments que obte­nen el màxim grau d'eficàcia. El cas és que des de la con­ferència de Mas de dimarts pas­sat a l'Audi­tori, no hi ha cap peça del tau­ler d'escacs que es man­tin­gui en peu. Asser­tiu, trans­pa­rent­ment ambigu (“els cata­lans no tenim cap pro­blema per con­viure dins l'Estat espa­nyol”), concís fins al punt d'impo­sar un calen­dari a la uto­pia, dimarts pas­sat Mas va aba­tre totes les peces. Totes. Va caure Duran Lleida, ful­mi­nat: després del dis­curs de Mas ja només cal ofi­ci­a­lit­zar el tren­ca­ment de facto de la coa­lició entre Con­vergència i Unió. Va caure Oriol Jun­que­ras, que ha de triar entre, d'una banda, can­viar l'eix de rotació d'un pro­jecte històric que reque­reix uni­tat, i, de l'altra, cedir de manera sacri­fi­cial i apa­ga­da­ment feliç a l'absorció del remolí de Mas. Va caure el PSC, que ja no té prou mans per obtu­rar els pro­pis punts de fuga. Va caure Joan Her­rera, que ara només pot esce­ni­fi­car que con­ver­teix la neces­si­tat en vir­tut: arra­par-se al ferro roent de Pode­mos. La pul­cri­tud democràtica de Mas fa caure també, un cop més, la retòrica d'ori­pell dels fede­ra­lis­tes i/o ter­ce­ra­viis­tes: aquells que volen deci­dir el millor per a Cata­lu­nya sense que Cata­lu­nya pugui deci­dir. Mas també va fer caure el dis­curs obso­let d'un Estat que, al mateix temps que compta com a con­tra­ris a la inde­pendència els que no van votar en la con­sulta del 9-N, enva­eix i nega com­petències a la Gene­ra­li­tat, tot apli­cant, de facto, una supressió de l'auto­no­mia. Tan sagaç, lle­git, bíblic i clàssic, Mas fins i tot va enten­dre que, per sal­var-se, ell també havia de caure. Com? Pro­me­tent la seva reti­rada de la política. És a dir, aspi­rant a la per­du­ra­bi­li­tat màxima: la de l'Olimp, l'èpica i la memòria. La jugada per­fecta, mes­tre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia