L'Espanya insostenible

En la vida de les naci­ons, de l'empresa i també de les famílies, de vega­des hi ha situ­a­ci­ons, pro­jec­tes o nego­cis que per una raó o altra esde­ve­nen insos­te­ni­bles. Freqüent­ment, si fes­sin una anàlisi freda de la rea­li­tat, sense els vin­cles emo­ci­o­nals que tant ens con­di­ci­o­nen, veu­rien que el més adi­ent i reco­ma­na­ble és tan­car o cloure aquell pro­jecte perquè per­sis­tir-hi suposa, sense cap mena de dubte, un cost que fre­da­ment esdevé insos­te­ni­ble. Espa­nya, pres­cin­dint del pes de la història i dels con­di­ci­o­na­ments emo­ci­o­nals, ha esde­vin­gut un pro­jecte fallit tal com és avui? Sos­pito que sí.

Per­so­nal­ment, no crec que tot i haver inven­tat la novel·la on el picardiós era exal­tat pràcti­ca­ment com un heroi tin­gui gaire a veure amb la situ­ació real de l'Espa­nya d'avui, de tanta cor­rupció, com alguns ana­lis­tes han teo­rit­zat. Ni tam­poc amb la crítica que ens feia Max Weber, atri­buint-nos la faci­li­tat que els catòlics hem tin­gut sem­pre per rebre el sagra­ment del perdó. Més aviat penso que la tem­pesta per­fecta de la cor­rupció es va pro­duir per l'arri­bada de molts diners euro­peus en una soci­e­tat que encara con­serva un pòsit molt alt del pas­sat cacic (cacic: per­sona impor­tant que exer­ceix una influència exces­siva en afers polítics i admi­nis­tra­tius) i una ter­ri­ble endogàmia i ver­ti­ca­li­tat en el fun­ci­o­na­ments dels par­tits que pro­mo­ci­ona els afins. És aquest còctel, a parer meu, que va gene­rar una sen­sació d'impu­ni­tat als polítics que massa sovint, els matei­xos que avui cla­men con­tra ells, s'han pas­sat dècades aplau­dint-los fas­ci­nats per l'apa­rent llu­en­tor del poder.

I és així com s'explica que a l'ombra del poder i en la seva con­nivència, n'hagin sor­tit grans empre­ses. El teòric èxit de les cons­truc­to­res és un exem­ple clar d'aquest pas­sat recent nos­tre. El 1983 un grup d'engi­nyers, entre els quals hi havia Flo­ren­tino Pérez, van com­prar Cons­truc­ci­ons Padrós, una cons­truc­tora de Bada­lona afec­tada per la crisi. La com­pra es va fer al preu d'una pes­seta l'acció. I és a par­tir d'aquí que l'imperi ACS va començar. Ara anem des­co­brint com aquesta unió d'empresa i política ha pro­vo­cat una gene­ració d'una mena d'empre­sa­ris que, a diferència del què és nor­mal i del que és salu­da­ble, només van a bene­fi­cis perquè l'Estat (nosal­tres) n'assu­mirà les pèrdues en cas que els seus pro­jec­tes no siguin ren­di­bles. El resul­tat d'aquesta ano­ma­lia empre­sa­rial la tenim amb el cas Cas­tor, amb el del túnel del TAV del Pertús, amb les auto­pis­tes madri­le­nyes, amb les gran obres fetes a l'estran­ger (canal de Panamà, TAV de l'Aràbia Sau­dita...) El risc per a aques­tes empre­ses serà quan dei­xin de dis­po­sar de la xarxa pro­tec­tora del govern espa­nyol, perquè no tenen l'entre­na­ment d'assu­mir risc.

El Tri­bu­nal de Comp­tes Euro­peu ha fet públic un informe sobre la revisió de la inversió en l'aero­port de Còrdova, i els audi­tors el posen com un exem­ple de mal­ba­ra­ta­ment de recur­sos públics. Ima­gi­nem-nos què pot pas­sar quan facin l'audi­to­ria a tots els aero­ports, auto­pis­tes, TAV... i tanta obra pública que s'ha fet amb recur­sos euro­peus que són pro­jec­tes fallits i que serà un pes impres­si­o­nant per les finan­ces de mol­tes gene­ra­ci­ons. També amb tota aquesta festa, les cons­truc­to­res n'han estat les gran bene­fi­ci­a­des. I aquest model de fer política i empresa s'ha col·lap­sat, i la invi­a­bi­li­tat del model de l'Espa­nya de les últi­mes dècades també, i és irre­ver­si­ble. Espa­nya, com era, no té futur. Però no sem­pre es té l'hones­te­dat d'obli­dar el pas­sat per fer un futur nou.