Un discurs i un míting

Ja és tra­di­ci­o­nal, com ho és fer cagar el tió, que el cap de l'Estat espa­nyol faci un dis­curs la nit de Nadal. Enguany per raons pura­ment de des­in­terès, no el vaig seguir, però n'he vist el comen­ta­ris de després que la premsa els comen­ta­ris­tes n'han fet i el pri­mer que hom veu és que els reis tenen la vir­tut de fer uns dis­cur­sos tant inter­pre­ta­tius que tot­hom hi pot tro­bar la seva part. Fins i tot, en veure tan­tes con­tra­dic­ci­ons inter­pre­ta­ti­ves m'he pre­gun­tat si real­ment el que va fer el rei Felip VI és un dis­curs, ja que sem­pre he supo­sat que aquests par­la­ments, si són bons, tenen unes con­clu­si­ons clares per a qui l'escolta o el lle­geix. Però l'alta política i el política­ment cor­recte, com la diplomàcia, són con­tra­ris a la clare­dat. D'aquí ve el meu des­in­terès d'escol­tar quel­com que et pot dir una cosa i la contrària alhora sense immu­tar-se. De fet, la incidència del dis­curs del rei en la vida política és extre­ma­da­ment nul·la més enllà de les inter­pre­ta­ci­ons que n'ha fet cadascú l'endemà.

I l'evidència més clara de la seva inu­ti­li­tat és el míting que Mari­ano Rajoy, com a pre­si­dent d'Espa­nya, va fer en la seva habi­tual roda de premsa del dar­rer Con­sell de Minis­tres de l'any, en què fa un repàs de l'any i encara el nou. Atès que un és el cap d'Estat i l'altre el Pre­si­dent del mateix estat, el més nor­mal seria que ambdós par­la­ments tin­gues­sin mol­tes coin­cidències però, com massa sovint passa, les anàlisis de la rea­li­tat solen ser molt diver­gents, i em pre­gunto què deu pen­sar la gent que segueix aquests par­la­ments quan hi veu tanta dis­sonància, refe­rint-se a la mateixa rea­li­tat quo­ti­di­ana, que és ina­pel·lable­ment con­tun­dent. Quina cre­di­bi­li­tat poden tenir?

El 2015 és any elec­to­ral i ja ha començat l'elec­to­ra­lisme del par­tit gover­na­men­tal amb la reforma fis­cal i amb aques­tes pro­cla­mes a l'estil de dir: “aquest és el pri­mer nadal de la recu­pe­ració” i “el 2015 serà l'any de la recu­pe­ració defi­ni­tiva”. Dues afir­ma­ci­ons ago­sa­ra­des, sobre­tot per qui les diu, que hau­ria de ser més pru­dent, però en anys elec­to­rals i en els mítings qual­se­vol excés ver­bal s'entén que és dis­cul­pa­ble.

I per què reco­mano prudència enmig l'eufòria? Pri­mer, perquè els estats eufòrics són sem­pre molt peri­llo­sos, perquè nor­mal­ment dis­tor­si­o­nen les anàlisis cor­rec­tes de la rea­li­tat i ens inca­pa­ci­ten per veure perills o, si més no, valo­rar-ne la mag­ni­tud. I els polítics que prac­ti­quen la tècnica de crear-se històries per ven­dre el seu mis­satge defu­gint la rea­li­tat i l'entorn són els incons­ci­ents i els popu­lis­tes; els més peri­llo­sos. També és cert que en cer­tes soci­e­tats són els més votats.

Si par­tim de dos prin­ci­pis que em sem­blen ina­pel·lables i uni­ver­sals, com són: que pri­mer s'ha de crear la riquesa per poder-la repar­tir després, i que els deu­tes sem­pre s'han de pagar, uti­lit­zar política­ment parts de veri­tat d'un tot més com­pli­cat és un frau. Fa molts anys que des­truïm empre­ses, algu­nes de cen­tenàries, amb cen­te­nars de tre­ba­lla­dors cadas­cuna, i recons­truir-ne, si és pos­si­ble, que no sem­pre ho és, és molt més lent i neces­si­ta­rem dècades. I com que el cos indus­trial i finan­cer s'ha apri­mat fins a nivells de catàstrofe, la pos­si­bi­li­tat i el poten­cial de crear tre­ball i riquesa també ha que­dat molt mini­mit­zat.

Ni en el dis­curs ni en el míting no hi vaig veure cap apel·lació real a la rea­li­tat cata­lana. Esmen­tar només un con­flicte sense més ni més no és res a elo­giar d'un polític, perquè el que se n'espera i exi­geix són pro­pos­tes de solu­ci­ons i solu­ci­ons.

En política les decla­ra­ci­ons d'amor i de con­vivència sem­pre són estèrils, però encara ho són més si no van acom­pa­nya­des de pro­po­si­ci­ons. És allò que alguns en deien: fets i no parau­les. I avui per avui els fets i les parau­les del rei i de Rajoy són tan iguals com ho és un dis­curs i un míting.