Cristina

No em refe­reixo a la de Suècia, és clar, a la reina ena­mo­ra­dissa fins a l'abdi­cació, segons l'antiga i magnífica pel·lícula pro­ta­go­nit­zada per Greta Garbo. La meva Cris­tina, però, tam­poc va escassa ni de sang reial ni d'amor cec pel seu marit. Passió admi­ra­ble, de dimen­si­ons shakes­pe­a­ri­a­nes, amb ceguesa tan intensa que abas­tava tota mena de fir­mes en tota mena de papers si venien del seu espòs.

L'amor, segons La Divina Comèdia “muove il sole e l'altre ste­lle”. Una força còsmica d'aques­tes pro­por­ci­ons ha de con­ver­tir, doncs, en vana qual­se­vol pre­tensió de l'acu­sació popu­lar quan diu:

- Que la infanta va estu­diar ciències polítiques, va fer un màster en rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals a Nova York, pràcti­ques a la Unesco, a París, i va ser després direc­tora de l'àrea social de la Fun­dació La Caixa. L'acu­sació esmen­tada afe­geix que està acos­tu­mada a mane­jar pres­su­pos­tos i patri­mo­nis i que coneix el món de les soci­e­tats i de les fun­da­ci­ons.

- Que hi ha una soci­e­tat, Aizoon SL, de la qual la infanta és copro­pietària, al 50%, amb el seu ado­rat espòs Iñaki Urdan­garín; soci­e­tat que es qua­li­fica d'ins­tru­men­tal, és a dir, de les que no desen­vo­lu­pen acti­vi­tat ni en rea­li­tat tenen vida pròpia, ser­vint –sem­pre segons l'acu­sació popu­lar– per cana­lit­zar els ingres­sos del matri­moni. Aquesta soci­e­tat en una ocasió va pro­ce­dir, en així apro­var-se per una­ni­mi­tat mit­jançant la firma dels seus dos socis, a fer una com­pra­venda fictícia d'acci­ons que la pròpia Agència Tri­butària qua­li­fica d'“ope­ració simu­lada”.

- Que, mal­grat que l'objecte social
d'Aizoon SL, era for­mal­ment el de
con­sul­to­ria, com­pra­venda i arren­da­ment d'immo­bles, la infanta deduïa des­pe­ses societàries com els imports per la com­pra de roba, viat­ges, cele­bra­ci­ons d'ani­ver­sa­ris de fills, ser­vei domèstic, mobles per a la casa, música per al seu dis­po­si­tiu electrònic, fes­tes, vai­xe­lles, vi, càtering, men­jars per­so­nals, fins i tot un mag per ame­nit­zar una festa, ses­si­ons de ball, ses­si­ons de coac­hing, etc.

- Que aquesta soci­e­tat mai havia repar­tit bene­fi­cis, ja que –addu­eix l'acu­sació popu­lar– en rea­li­tat era la caixa comuna del matri­moni, la soci­e­tat de la qual ambdós vivien, pel que s'esde­ve­nia més pràctic treure el diner dia a dia mit­jançant una tar­geta, sense repar­tir divi­dends i tri­bu­tant així menys.

- Tot això per­met a l'acu­sació popu­lar con­cloure que la infanta ha de ser
con­si­de­rada coo­pe­ra­dora necessària en la per­pe­tració per part del seu home dels 360 delic­tes fis­cals que se li impu­ten; coo­pe­ració necessària deri­vada, per tant, de la cons­ti­tució i per­manència, com a sòcia i en la mateixa pro­porció acci­o­na­rial del 50% de què fruïa Urdan­garín, en la soci­e­tat ins­tru­men­tal Aizoon SL, enti­tat que era una sim­ple pan­ta­lla i eina per a la defrau­dació fis­cal.

SI SÓN CER­TES les dades esgri­mi­des per l'acu­sació popu­lar es fa difícil
enten­dre la renúncia a un acla­ri­ment de tot ple­gat allà on s'han d'acla­rir les coses, o sigui, en la ple­ni­tud al·legatòria i pro­batòria d'un judici oral, per més que fis­cals ador­nats d'una pie­tat dicken­si­ana s'entes­tin a dei­xar-ho córrer. A menys, és clar, de creure els poe­tes i el seu secu­lar cant a la força infi­nita de l'amor. Pos­si­ble­ment la decla­ració de l'excelsa impu­tada i el seu enorme reguit­zell de “no ho sé”, “no ho sé” i “no ho sé” fou en home­natge al gran Ausiàs Marc, mes­tre en poe­sia i amor i que ja va sen­ten­ciar fa segles que de l'amor, “jo en sent més que no en sé”.