El desllorigador

Fa exac­ta­ment dos mesos que estem entre­ban­cats, amb sen­sació de blo­queig, ins­tal·lats en el dubte i incapaços de tro­bar una sor­tida via­ble al con­junt dels pro­ble­mes que afec­ten Cata­lu­nya i que van ser cata­lit­zats, durant un temps llarg, en les expec­ta­ti­ves ober­tes arran de la con­sulta del 9-N. Aquesta situ­ació de fatiga crònica se'ns fa més apa­rent perquè, en les hores len­tes de la suc­cessió de dies fes­tius del cicle nada­lenc, hem tin­gut tots la sen­sació d'estar en una espi­ral ina­ca­ba­ble.

Les tro­ba­des rei­te­ra­des entre els líders polítics d'ERC i de CiU i les pro­pos­tes sovin­te­ja­des han anat com­pli­cant els esce­na­ris, que una enquesta del CEO ha diagnos­ti­cat com de refre­da­ment poste­rior a l'èxtasi. Ha sem­blat com si en aquest compàs d'espera les úniques qüesti­ons relle­vants fos­sin les vin­cu­la­des amb la neces­si­tat de tro­bar un esce­nari majo­ri­tari per al sobi­ra­nisme, en el con­text d'unes noves elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Així, en el debat etern entre el ser i el no ser ha sem­blat que tot­hom, legítima­ment, trac­tava de tro­bar el mètode més eficaç, per a alguns el més infal·lible, de sumar volun­tats a l'objec­tiu sobi­ra­nista. Oriol Jun­que­ras, apa­rent­ment, no s'ha mogut del guió pre­es­ta­blert; cal una majo­ria sobi­ra­nista al Par­la­ment, enca­rar Europa amb una cas­cada de fets con­su­mats, en defi­ni­tiva, un tour de force que tren­qui l'atzu­cac, i una majo­ria prou sòlida per començar la legis­la­tura cre­mant eta­pes i arri­bant a una pro­cla­mació uni­la­te­ral de la inde­pendència des del Par­la­ment. Artur Mas, per la seva banda, sem­bla abo­cat a una idea que trans­cen­deixi els par­tits polítics, que situï el país, amb ell al cap­da­vant, com a un objec­tiu pri­o­ri­tari i que, amb una llista sobi­ra­nista única i de caràcter trans­ver­sal amb can­di­dats de la soci­e­tat civil, ens porti a una amplíssima majo­ria sobi­ra­nista al Par­la­ment, per entrar en una fase cons­ti­tu­ent i anar a unes noves elec­ci­ons, al cap de divuit mesos, de caràcter refe­ren­dari. A mig camí, en una de les reu­ni­ons al Palau de la Gene­ra­li­tat amb repre­sen­tants també de l'AMI, de l'ANC i d'Òmnium, sem­bla que va aparèixer una ter­cera via, que con­sis­teix en una llista trans­ver­sal amb inde­pen­dents, encapçalada per Artur Mas, i d'altres llis­tes sobi­ra­nis­tes, sobre­tot la d'ERC.

Natu­ral­ment, en la hipòtesi d'una llista “de país”, encapçalada per Artur Mas, i un con­junt de llis­tes sobi­ra­nis­tes amb agru­pa­ments diver­sos, la idea d'un ple­bis­cit trans­ver­sal que­da­ria molt aigua­lida i ens aniríem acos­tant a unes elec­ci­ons nor­mals i plu­rals, sense cap accent espe­cial més enllà del que hi pugui donar cada opció política. El debat reduc­ci­o­nista, al vol­tant de la con­dició sine qua non de la volun­tat ple­bis­citària, podria córrer el risc de la dua­lit­zació inac­cep­ta­ble de la soci­e­tat cata­lana, en una estra­nya situ­ació en la qual, per a uns, les elec­ci­ons serien i sig­ni­fi­ca­rien una cosa, i per a uns altres, una altra del tot dife­rent. El pro­blema rau, però, en el fet mateix que la situ­ació en espi­ral dóna peu a un entor­to­lli­ga­ment indes­xi­fra­ble, i no acla­reix quin seria el des­llo­ri­ga­dor per des­en­cla­var la soci­e­tat cata­lana d'un entre­banc més punyent que mai.

Men­tres­tant, alguns ana­lis­tes plan­te­gen que Espa­nya ha fra­cas­sat històrica­ment en la for­mació d'un Estat fort, modern i cen­tra­lit­zat; aquests vénen a dir que la feblesa de l'Estat és l'escletxa per als naci­o­na­lis­mes. Però d'altres sem­blen apun­tar a la pos­si­bi­li­tat d'esme­nar l'errada del pas­sat. De fet, però, i en el món que ve, els estats forts dels segles pas­sats són estruc­tu­res resi­du­als i resis­tents que no faran sinó recu­lar. L'opor­tu­ni­tat d'Espa­nya, pel cos­tat d'un Estat fort, ja ha pas­sat.

Fins ara sem­bla que es dilu­eix la pos­si­bi­li­tat d'una anti­ci­pació elec­to­ral. Però qui pot aguan­tar una legis­la­tura a cop de pres­su­pos­tos pror­ro­gats? A quina democràcia homo­lo­ga­ble, el govern actual podria anar fent la viu-viu? Pot pas­sar, és clar, que l'únic camí pos­si­ble sigui la ine­vi­ta­ble dis­so­lució i con­vo­catòria d'elec­ci­ons aviat, sense acord en el bloc sobi­ra­nista. I arri­bats a aquest punt sense acla­rir on és el des­llo­ri­ga­dor de la situ­ació endèmica i apres­sant, hauríem de con­cloure que ha man­cat ambició i gran­desa per enca­rar el repte de veri­tat.